“Sense el dibuix a mà no hi haurà creativitat ni peces úniques”

Marta Peralta, arquitecta

De petita volia ser paleta, recorda, i la família li deia que “tu el que vols ser és arquitecta” i va acabar estudiant aquesta carrera. Els edificis li cridaven l’atenció. “És una carrera molt dura”, i anar d’Erasmus a Portugal li va donar l’empenta que necessitava per acabar-la. Va demanar-li al prestigiós Jan Baca que fos el seu tutor del projecte final de carrera i va acceptar. I això va possibilitar que entrés a treballar al seu despatx. Fa projectes pel seu compte, però també amb Baca. “És el meu mestre. Tot el que he après ha estat amb ell i és un regal estar al seu costat”, apunta, i reclama que és una professió complicada “si ets dona”. És un sector on “majoritàriament hi ha homes” i recorda que hi ha poques dones que s’hi dediquin. Lamenta que és una professió que “s’està perdent una mica i s’està reinventant” i augura que “la funció de l’arquitecte tradicional, com l’hem viscut ara, morirà”. Caldrà, diu, “adaptar-nos”. Reclama que “no s’ha de perdre aquesta antiga arquitectura perquè el dibuix a mà és la base i sense la mà no hi haurà creativitat i no hi haurà peces úniques”. Forma part del grup “Sense Sal”. Volia tocar la trompeta, però no hi havia places, i va triar el trombó. “És una experiència brutal poder tocar en un grup així i fer concerts”, explica, tot i els sacrificis que comporta. No té molt de temps per les aficions. Li agrada la natura i caminar per la Mola. També li agraden els esports, cap en concret, i si toca pàdel, juga a pàdel i si toca sortir a córrer, surt a córrer.