“No pinto el que la gent vol, sinó el que veig i el que em sembla”

Rosamary Cortázar, artista

Quan era “nena”, dibuixava a l’escola i allà va fer algunes classes especials. “Ningú em va influir i jo ja tenia inquietuds de dibuixar i pintar”, recorda. A casa li van facilitar aquesta formació i va fer classes amb el pintor Floreal Soriguera. A continuació, va continuar l’aprenentatge a la llavors anomenada Escola d’Arts i Oficis. “Amb l’Àngela Ubasart vam ser les dues primeres dones que van entrar” a estudiar a aquest centre. La seva primera exposició, amb quadres d’oli, la va fer als Amics de les Arts quan tenia 17 anys. Defineix la seva obra com una mena d’impressionisme, pels colors, però explica que “soc un entremig”. La temàtica que pinta, assegura, depèn del que l’inspira. “Pinto de tot i tinc un llarg currículum i estic molt contenta de la meva obra”, diu. Té molt clar que “l’energia és la base de la meva obra, una pintura que sembla que tingui moviment” i considera que té “un estil propi”. De fet, molta de la seva obra s’ha vist i molts dels seus quadres estan repartits per molts racons de tot el món. “La meva obra pictòrica està molt escampada i la tenen col·leccionistes i gent que li ha agradat, perquè té un toc diferent i això ha estat una satisfacció per a mi”. “No pinto el que la gent vol, sinó el que veig i el que em sembla i, que això tingui una acceptació, és important”, exposa. La pintura i la família han omplert gran part de la seva vida i no ha tingut molt de temps per a altres aficions. Li encanta llegir. “Quan haig de fer una col·lecció de quadres, em documento”.