Elisenda Fàbregas, compositora i pianista
La seva mare era una pianista amateur i a ella li agradava. “Va ser el primer senyal” i, a l’escola, a les Carmelites, va fer lliçons de música de piano i ja es va veure que tenia talent, i després va continuar amb la seva formació. Recorda que també li agradava la guitarra, però recorda que “es va trencar i ningú la va arreglar i així es va acabar” aquesta afició.
Mentre estudiava música també es va formar en la carrera de Química, però no va poder acabar-la. “De fet, encara tinc molt interès en les ciències”, diu, i afirma que entre la música i la ciència hi ha moltes similituds. “En els temps dels grecs, la música es considerava una ciència perquè s’estudiava des del punt de vista de l’acústica i en realitat, la música és geometria auditiva”, apunta.
Ara, diu, “la música ha perdut una mica d’estatus i sembla que és entreteniment i la música és més que això”. Va marxar als Estats Units a formar-se amb una beca, tot i no saber l’anglès. “Allà vaig començar a compondre i, de fet, de petita, quan tenia 8 anys, havia començat composició a la meva manera”, però no va rebre cap suport”, recorda, i subratlla que “el somni de la meva vida era compondre al cent per cent” i ara pot fer-ho. “La meva música té una part més populista i una altra més abstracta i profunda, que és la que a mi m’agrada més fer”.
Va estar onze anys de professora a Corea del Sud. “Diuen que tinc talent per a la docència i crec que és perquè soc molt curiosa i, com que m’agrada aprendre, m’agrada compartir-ho”.
