Treballa en un centre ocupacional, amb persones amb discapacitat, a Barcelona. En veritat, es volia dedicar a l’art, i pintar, i restaurar, però “vaig veure que potser no era tan bona” i com que feia voluntariat al Cottolengo del Padre Alegre, va interessar-se per aquest món i es va formar. “Sempre que he treballat amb les persones amb discapacitat ho he fet a partir de l’art. Treballo amb diferents materials, amb ells, buscant, creant”, diu.
“Tot el que tingui a veure amb l’art em fascina”, detalla, i després d’uns moments de “tristesa”, va decidir sortir a caminar i va trobar uns troncs de formes diferents i, des de llavors, va començar a treballar-los, primer com a escultures i, més tard, va acabar donant-los “una utilitat” i ara fa làmpades amb els troncs.
“És una mica com una teràpia”, declara i afegeix que “d’alguna manera, aquestes làmpades són com un diari personal. Cada una té el seu moment”. “Si algú en té alguna meva, també és una manera de dir, aquesta persona té una part de mi, una part també d’aquesta història i ho trobo bonic i ho trobo com romàntic”, diu. “Penso que, en el fons l’art també és bonic compartir-lo”, comenta. Afirma que “molta gent passa per etapes complicades i per tristeses” i “a vegades no vols gaires paraules, sinó simplement una mirada de complicitat”.
Des d'aquest dijous, El Taller dels Silencis acull la seva primera exposició d’aquestes làmpades. Es poden veure “els punts de llum amb ànima de bosc” a Instagram, a @de.talpalo.talastilla.
