“Potser no viuré mai del teatre, però sense el teatre no podria viure”

Òscar García, membre de Qollunaka Teatre

El teatre “era una passió que tenia des de petit”, explica i a l’Escola Pia n’havia fet. Més endavant, va fer cursos d’iniciació a l’Institut del Teatre i també va passar per l’escola de creació escènica El Timbal de Barcelona. S’hi volia dedicar, però va començar a treballar i va haver de triar, ja que “no podia combinar les dues coses”. “Fer teatre és apassionant i sempre m’ha agradat molt explicar històries, perquè jo soc molt rondallaire”, assenyala. Durant molts anys, ho va deixar córrer fins que, fa més de vint anys, amb uns amics, van crear Qollunaka Teatre. Van fer una versió “gamberra” de Els Pastorets i “vam veure que ens ho passàvem bé i ho vam tirar endavant” i, a partir d’aquí, van començar a fer obres. Ha escrit teatre, l’ha dirigit i ha actuat i el que “m’agrada més és dirigir, perquè soc molt manaire”. Un dels seus “somnis humits” era fer l’obra “Dissabte, diumenge i dilluns”, del dramaturg italià Eduardo De Filippo i “ara per fi ens hi hem pogut posar, amb una adaptació”. S’estrenarà “la temporada que ve”. Fer d’actor, considera, “és posar-se a la pell d’un altre i poder explicar una història dins de la pell d’un altre i poder fer coses que sempre somiem fer”. El teatre, ho diu rotundament, és la seva passió i subratlla que “potser no viuré mai del teatre, però sense el teatre no podria viure”. Terrassa té més de 35 grups de teatre amateur i ho troba “impressionant”. Creu que això és perquè “és una ciutat molt inquieta culturalment” i amb moltes entitats i molt “associacionisme”.