Cada 1 d’octubre, amb motiu del Dia Internacional de les Persones Grans, tenim l’oportunitat de reflexionar sobre un dels grans reptes i alhora una de les grans oportunitats del nostre temps: construir una societat capaç de garantir que totes les persones puguin envellir amb drets, participació i qualitat de vida.
Però cada vegada és més evident que el debat no es pot limitar a parlar d’envelliment actiu o saludable. El repte és més profund: es tracta de garantir que les persones puguin continuar desenvolupant una vida amb sentit, mantenint els seus projectes vitals, les seves relacions, la seva autonomia i la seva contribució a la comunitat durant totes les etapes de la vida.
Aquest va ser precisament un dels missatges que va travessar el 3r Congrés Mundial de Ciutats i Comunitats Amigables amb les Persones Grans, celebrat a Donostia-Sant Sebastià. Durant tres dies, més de mil participants procedents de 76 països van compartir experiències, coneixements i iniciatives per donar resposta als canvis demogràfics que estan transformant el món. La conclusió principal va ser clara: l’envelliment no s’ha de contemplar com un problema a gestionar, sinó com una oportunitat per repensar les nostres ciutats des de la inclusió, la solidaritat intergeneracional i el benestar col·lectiu.
En la sessió inaugural es va defensar la necessitat de superar visions assistencialistes i estereotips que sovint associen la vellesa amb dependència o passivitat. Les persones grans van ser reivindicades com a ciutadanes de ple dret, amb capacitat de decisió, coneixement acumulat i un paper essencial en la construcció de comunitats més cohesionades. Aquest canvi de mirada és avui una de les principals orientacions de les polítiques internacionals impulsades per l’Organització Mundial de la Salut i per la Xarxa Mundial de Ciutats i Comunitats Amigables.
El Congrés també va coincidir amb el quinzè aniversari de la Xarxa Mundial de Ciutats i Comunitats Amigables, una iniciativa que ha permès consolidar un marc de treball compartit per municipis de tot el món. Les experiències presentades van demostrar que no existeixen receptes universals, però sí principis comuns: escoltar les persones, fomentar la participació, crear entorns accessibles i construir respostes des de la proximitat. La metodologia de les ciutats amigables s’ha consolidat, sobretot, com una manera d’entendre el desenvolupament local basat en la corresponsabilitat i la construcció col·lectiva.
Entre els grans temes abordats, la participació social va ocupar un lloc central. Les experiències compartides van evidenciar que quan les persones grans participen de manera activa en la vida comunitària, les polítiques públiques esdevenen més eficaces, inclusives i ajustades a les necessitats reals. Però la participació no és només una eina de gestió; és també una qüestió de ciutadania i de drets. Formar part de la presa de decisions, sentir-se escoltat i poder continuar contribuint a la societat són elements essencials per mantenir una vida amb sentit.
La lluita contra la soledat no volguda va ser un altre dels àmbits destacats. Les iniciatives presentades van mostrar com els espais públics accessibles, les activitats comunitàries i els projectes intergeneracionals contribueixen a reforçar les relacions socials i el sentiment de pertinença. La soledat no és només una qüestió individual; és un fenomen que afecta la cohesió social i que requereix una resposta comunitària. Per això els municipis tenen un paper clau a l’hora de generar oportunitats de trobada, convivència i suport mutu.
També es va posar un èmfasi especial en l’habitatge i en la possibilitat de continuar vivint en l’entorn habitual el màxim temps possible. Les experiències presentades van incloure models innovadors de convivència, habitatges compartits i iniciatives de suport comunitari que afavoreixen l’autonomia personal. Més enllà de l’atenció a les necessitats bàsiques, aquestes propostes tenen un objectiu comú: permetre que les persones mantinguin els seus vincles, les seves rutines i els seus projectes de vida. En definitiva, que puguin continuar vivint allà on han construït la seva història.
El Congrés també va aprofundir en la necessitat de transformar els models de cures. Les tendències internacionals apunten cap a sistemes més personalitzats, integrats i comunitaris, capaços d’oferir respostes pròximes a les necessitats de cada persona. La salut es va entendre en un sentit ampli, vinculada no només a l’atenció sanitària, sinó també a factors com la mobilitat, la cultura, les relacions socials, l’habitatge o la participació comunitària. Aquesta visió integral reforça la idea que viure més anys només té sentit si aquests anys es poden viure amb dignitat, autonomia i propòsit.
Un altre dels grans debats va girar entorn de la tecnologia i la digitalització. La intel·ligència artificial, la teleassistència i les tecnologies de suport ofereixen noves oportunitats per afavorir l’autonomia i els serveis de cura. Tanmateix, també es va advertir sobre el risc de la bretxa digital. Les polítiques públiques han de garantir que la innovació sigui inclusiva i que ningú quedi exclòs dels beneficis de la transformació digital.
La relació entre envelliment i canvi climàtic va ser igualment present en les sessions del Congrés. Les persones grans són especialment vulnerables als efectes de les onades de calor, les inundacions o altres fenòmens extrems. Per això, les ciutats del futur han d’incorporar la perspectiva de l’edat en les seves estratègies de sostenibilitat, resiliència i adaptació climàtica. Aquesta mirada reforça la idea que les polítiques amigables no beneficien únicament les persones grans, sinó el conjunt de la ciutadania.
Terrassa va participar activament en aquest espai internacional de reflexió i intercanvi. Com a membre de la Xarxa Mundial de Ciutats i Comunitats Amigables des de l’any 2014, la ciutat forma part d’un moviment global compromès amb la construcció d’entorns més inclusius i accessibles.
Durant el Congrés, Terrassa va compartir experiències a l’espai expositiu de la Global Village i va veure reconeguda una de les seves bones pràctiques per sensibilitzar i combatre l’edatisme, l’InVideogames Jam intergeneracional 2025, presentada en format pòster. Aquest reconeixement és una mostra del valor de les iniciatives que neixen des de l’àmbit local i que situen les persones al centre de l’acció pública.
Les conclusions finals del Congrés van destacar la necessitat de reforçar el paper dels municipis, ampliar els mecanismes de participació i avançar en la garantia efectiva dels drets de les persones grans. Però també van deixar un missatge encara més important: les ciutats amigables no són una política adreçada exclusivament a les persones grans. Són una estratègia per construir comunitats més accessibles, saludables, cohesionades i habitables per a tothom.
Aquest plantejament connecta plenament amb el Pla Estratègic de les Persones Grans de Terrassa 2030. Els reptes identificats a Donostia —la participació, les cures comunitàries, la inclusió digital, la lluita contra la soledat, la sostenibilitat i la defensa dels drets— coincideixen amb els eixos que han de guiar les polítiques locals dels pròxims anys. Perquè el veritable objectiu no és només promoure un envelliment actiu i saludable. El repte és crear una ciutat on tothom pugui desenvolupar el seu projecte vital, mantenir relacions significatives, sentir-se útil i formar part de la comunitat. En definitiva, una ciutat que faci possible una vida amb sentit a qualsevol edat.
Perquè com diu el PLEI’T 2030 (Pla Local per a un Envelliment Integral de Terrassa), volem envellir bé a Terrassa!