Avui ja és dijous. O tot just és dijous: una altra manera de dir-ho. El que ens queda encara per plorar, riure i tremolar... Al Parlament, nova escena del via-crucis: a veure què més ens inventem perquè aquests xicots radicals votin Mas com a president. Una presidència coral, simfònica, ecumènica? Una mena de reina mare, que no faci massa nosa? La creativitat no té límits, quan es tracta de fugir cap endavant, fins que et topes amb la paret...
Mentrestant, a Madrid, escenificació teatral a l'engròs: un acte més de campanya electoral i, si cola, "todo por la patria" i deixem-nos de manies, que ara s'ha de salvar Espanya. També, mentrestant, alguns tenen el valor de dir que anem cap a una segona transició, però deu ser ja la tercera, perquè no va ser Aznar el que es va apropiar de la segona? Un embolic, però en tot cas la transició és cap al passat més que cap al futur. Estimulant, sens dubte: em vénen unes ganes de ser espanyol per a tota l'eternitat que no puc aguantar-me-les. Clar que ser català, amb aquest nivell, també té el seu atractiu...
I tots, tots, tancats als seus parlaments, als despatxos, als cotxes oficials, als reservats dels restaurants: ells sí que s'han independitzat del país, es digui com es digui. Viuen en un món a part, criden, gesticulen, amenacen, juguen a ser més astuts que ningú... I de mica en mica s'allunyen dels ciutadans, de la gent, d'allò que en teoria dóna sentit a la democràcia: ens veuen només com a espectadors o subjectes passius. Ells, tancats amb les seves joguines, juguen i juguen i juguen... El que passi a fora és molt relatiu: el que importa és el guió de l'obra que estan interpretant. Entestats com estan, uns i altres, a fer entrar el clau per la cabota... Una transició, sí, però més aviat cap al pànic col·lectiu davant l'espectacle.