Som davant d'una proposta de tractat de lliure comerç entre la UE i EUA. Aquestes sigles amaguen -exactament- la transcripció anglesa del Transatlantic Trade and Investment Partnership. A hores d'ara, s'està negociant... I, com no podia ésser d'altra forma, genera un munt de polèmiques. Té defensors, però alhora molts detractors.
Uns postulen que l'acord menaria a un creixement molt interessant per a tots els països que el signin. Contràriament, hi ha qui opina que les regnes de l'entrellat les manegaria un pool de grans multinacionals... Potser manarien més algunes grans empreses que no pas els propis governs. Per això mateix, cal que se'ns expliqui -amb total claredat i profunditat- un més que probable desgavell dels mercats. Fins i tot si el terme de la globalització garantiria uns nivells adequats de cobertura social. O bé on quedarien, exactament, l'ecologia, la protecció del medi ambient i els drets laborals de la gent.
La simbiosi entre Europa i els Estats Units suma el seixanta per cent del PIB mundial i una tercera part de tot el comerç. Poca broma! Segons l'avantprojecte, lligaria els governs de mans i peus. Pel sol fet que no estarien autoritzats a legislar sobre sectors cabdals (telecomunicacions, assegurances i entitats financeres). D'altra banda, també hi hauria lliure circulació de capitals. En aquest sentit, pel que afecta els espanyols, ja n'hem tingut prou, amb la factura del rescat bancari. Per això mateix, tenim tot el dret a proclamar que no s'hi val a badar.
Sense voler fer de malastruc, em permeto refrescar la memòria del realisme. Fa un any i mig, es va fer públic el llistat de tres-centes quaranta multinacionals que van signar acords fiscals (d'amagat) amb Luxemburg. Qui era, aleshores, el seu president? Ni més ni menys que l'actual president de la Comissió Europea, en Jean-Claude Juncker.
Ràpidament i sospitosa, es tira terra damunt tot el garbuix. I el personatge en qüestió va salvar el físic prometent mà dura contra qualsevol tripijoc. Entre aquelles empreses, hi havia -per exemple- Burberry, Pepsi, Deutsche Bank o Apple. L'ombra de la foscor encara cueja. Val la pena, doncs, no perdre-ho de vista i arrufar el nas. Tinc tot el dret a pensar -amb més o menys possibilitat de tenir raó- que poden córrer maletins per sota corda. Untar els dits i comprar/sobornar voluntats no pot esdevenir tan quimèric.
Sort en vàrem tenir, d'un destacat grup de periodistes. Van ésser ells (de Le Monde, The Guardian, El Confidencial i Süd-deutsche Zeitung, entre d'altres) els qui van ficar el nas en gairebé trenta mil documents. Aquella documentació va poder demostrar que tothom transferia beneficis al Gran Ducat..., amb tipus impositius inferiors a l'1%.
Fa pudor de cremat imaginar que la se-nyora Merkel encara arribi a tenir més poder que no pas ara. Com també ho fa la pressa que s'ha injectat a la negociació... Potser per tal que en Barack Obama pugui plegar -de la presidència yankee- en lloança de multituds. Com una de les seves darreres gestes. Sense oblidar que, dins l'entrellat, hi ha inclosos un seguit de temes prou controvertits… Com ara els transgènics, els pesticides, el fracking, etcètera.
Em comença a cansar que, a la pràctica, la classe política ens manipuli com si fóssim titelles. Ara, la rocambolesca repetició de comicis generals (del proper 26 de juny) ens obliga a filar molt i molt prim. Pel TTPI i per tot plegat.