És evident que determinades propostes polítiques, quan es fan des d'una conferència, o són pur teatre o responen a la desesperació. Podria ser el cas del president Puigdemont, amb la seva reiterada oferta a incloure a la pregunta del referèndum el que ell anomena "l'oferta de l'Estat". Sabia i sap que li diran que no, i segurament buscava un no que ja li han dit de totes les maneres possibles. Ja el té: una vegada més, no. Ni referèndum, ni preguntetes, ni ofertes ni punyetes. Entre paraules i sentències, s'intueix claríssimament l'autèntic missatge: si seguiu així, us fotrem a tots a la presó. I tema tancat. Saben perfectament que a canvi del referèndum podrien triar fins i tot el color dels calçotets del president. La pregunta els és indiferent, entre altres coses perquè saben que el referèndum el tenen absolutament perdut des de fa temps i s'estan esforçant a perdre'l encara amb més ganes. Ja no poden afluixar.
És d'il·lusos pensar en una rectificació des del "bipartit borbònic", des del "bloc nacionalista madrileny". Busca Puigdemont encara una sortida, perquè això de saltar al buit no és gens fàcil? Podria ser. Carregar-se de raó, amb un llenguatge suau i moderat, davant de nou ambaixadors i en un "Madrid polític" que li fa el buit, per variar? A vegades cal que et diguin cent vegades que no, i encara unes quantes més, fins que quedi clar que no hi ha altra via que tirar pel dret. I així és com acabarà tot, es miri com es miri, el dia menys pensat: en el gran xoc, de sortides molt incertes. Cada no, cada amenaça, cada nou signe de paràlisi i impotència polítiques, de descomposició del sistema, és una nova invitació a fer les maletes. Un dia es llevaran, Catalunya ja no hi serà, i encara diran que no. Trauran les ungles i alguna cosa més, organitzaran una venjança duríssima, sens dubte, però alguna cosa han de fer, perquè ja comencen a sospitar que això no té remei i que no ho podran ni sabran parar. Ni els deixaran.