Un avió nou, un aterratge a Toronto, una dona jove, un home madur acostumat a les corrupteles del poder, la prepotència dels diners, les influències i la corrupció.
Estem parlant de "Muñeca de porcelana", la catorzena obra de David Mamet, autor americà de clàssics com "Oleanna", "American Buffalo" o "Glengarry Glen Ross", així com de guions de cinema com "El carter sempre truca dues vegades" o "Els intocables d'Eliot Ness". Aquests dies podem veure la versió que ha dirigit Juan Carlos Rubio protagonitzada per Javier Godino i José Sacristán al Teatre Poliorama de Barcelona.
La peça teatral es va estrenar a Broadway, protagonitzada per Al Pacino, i José Sacristán n'ha recollit el testimoni. Ja fa temps que el gust pel realisme rigorós ha tornat als escenaris. No sembla només una moda, sinó una forma de respondre a la cruesa de la pròpia realitat i al dramatisme directe. Els casos de corrupció política, la presidència de Donald Trump, els populismes i l'auge de l'extrema dreta abonen un tipus de teatre carregat d'ironia, humor i suspens. Les obres ofereixen una mirada transversal sobre la realitat oferint més del que a primera vista sembla en el mateix text.
El teatre de David Mamet té el dinamisme dialèctic d'una pel·lícula, no en va és autor d'excel·lents guions de cinema i sap que el teatre contemporani s'alimenta de l'acció, el suspens, la radiografia del poder i les clavegueres de la vida política. Lluny de l'avorriment conceptual, hi ha en aquesta peça interpretada per José Sacristán una càrrega de profunditat dirigida cap a l'interior de l'espectador.
Un home, el seu assistent i una sèrie de trucades telefòniques despullen els mons privats dels poderosos obstinats a evadir impostos i corrompre el sistema; els seus diàlegs, la seva atmosfera i les seves focalitzacions de l'existència tenen un aire trivial i quotidià, no es tracta de buscar els tres peus al gat. Simplement es tracta de viure.
El teatre de David Mamet ens parla de l'ésser humà en totes les seves formes i del que són capaços de fer, dones i homes, per aconseguir uns grams de felicitat. Si la reflexió dialèctica l'assaonem amb fortes dosis d'ironia i humor negre tindrem una hora de teràpia, el teatre haurà complert la seva funció de mirall de la realitat.
José Sacristán interpreta un personatge que és un escurçó disposat a mossegar quan pugui, ja siguin homes o dones. Al seu costat un abedient pigmalió disposat a prendre nota de tot el que està passant.
David Mamet deixa parlar els seus personatges; José Sacristán parla, parla i parla en un tour de force en el qual desplega tots els seus dots d'actor consagrat i en el qual la baralla està servida.
Al Pacino i Sacristán interpreten un milionari acostumat a la tensió del tauró, l'energia de l'amo, la mirada de l'acusador, el gest del que ho pot tot i no tem res i amb el telèfon com a interlocutor es mou per les xarxes de la màfia del poder com tauró despietat on el fi justifica qualsevol mitjà.