Punt i seguit, i gràcies

Hi havia una vegada un noi de 16 anys que escrivia poemes i somiava amb ser periodista. Un dia, un senyor amb corbata el va rebre al seu despatx, a la redacció d'un diari, i després d'una llarga conversa li va preguntar què volia fer. El noi li va dir que volia escriure cròniques de guerres, viatges, crisis mundials€ I aquell senyor, sense immutar-se, li va oferir d'escriure algun article al diari local, mentrestant no tinguessin una secció d'internacional€ Era Julián Sanz, l'editor, a qui sempre li agrairà tantes coses, igual que als mestres, amics i companys que va anar trobant en aquesta casa que -en èpoques més i d'altres menys- ha sentit sempre com a seva. Això passava a la primavera del 1978, és a dir, gairebé a la prehistòria. Per aquell temps, el noi havia fet una entrevista a un poeta que, com ell, s'havia instal·lat a Terrassa feia uns anys, un tal Agustí Bartra... Aquesta història ha acabat molt millor del que pensava, quan el noi ja havia complert els 55 i havia desesperat moltes vegades de complir el seu somni€ La novel·la «La llegenda d'Ègara», que la seva mare, Neus Miret, ja no va poder llegir, va sacsejar-lo per dintre. Va perdre's, va perdre moltes coses i moltes persones, fins que un dia d'estiu es va retrobar, mentre preparava un nou viatge a Grècia, amb els versos que l'havien acompanyat tants anys i amb l'ombra d'aquell poeta que havia estat el seu mestre. D'això, en va sortir el llibre "Elegia d'Atenes". A la tardor, va guanyar un premi de poesia que portava el nom del mestre i va saber que era temps de buscar nous horitzons, d'afrontar el mar obert i deixar enrere, una vegada més, algunes coses que estimava. Com aquesta columna d'opinió, que el feia sentir viu i lliure, que compartia amb tanta gent en paper, al blog, a les xarxes... I així és com s'acaba això i com continua, amb nous llibres, amb més articles, amb nous amics, sense deixar els vells, no oblidant mai que només la veritat ens farà lliures€ Aquest és, doncs, el darrer article del «Bloc de notes», començat el 2007 i que avui es tanca amb un punt i seguit. Gràcies, de tot cor. (Ens retrobarem, si voleu, al blog www.joanrovira.blogspot.com.)