Acaba de morir la nostra estimada Mari Carmen, de 87 anys, que després d’haver viscut 70 anys al mateix pis i haver pagat puntualment cada mes, va ser desnonada el 23 de setembre passat, a Madrid, on l’Ajuntament i la comunitat autònoma la van ignorar cada dia.
El PP la va assassinar ignorant-la i llançant faules contra ella per lesionar la imatge del Sindicat de Llogateres.
Aquesta ciutadana ha estat la gota del got del desvergonyiment del PP i Vox. Ha significat l’escenificació de la classe política poderosa manipulant i tergiversant la veritat, i mentint sobre aquest cas, arribant a dir que no era certa la situació de desnonament de la Mari Carmen. Al final li ha costat la vida amb l’insult del PP i la mentida de Vox.
El suïcidi ha estat, és i serà l’arma contestatària de les víctimes d’aquest cruel sistema capitalista. Cada dia se suïciden 9 persones a Espanya, és el primer motiu de mort. Des del 2009 al 2025 s’han suïcidat unes 3.734 persones cada any. El sistema amaga els motius perquè atempten contra el mateix sistema.
Sobretot, des del 2008 i el crac bancari que va llançar més de 6 milions d’espanyols a la més absoluta misèria amb pèrdua de l’habitatge. Dels 3.457 suïcidis que es van produir el 2008, 2.676 van ser suïcidis d’homes i 781 de dones. El 2008 va haver-hi 407 assassinats a Espanya. El nombre de suïcidis és molt superior al d’assassinats, fins al punt que per cada persona assassinada es van suïcidar 8,5 persones.
El primer trimestre del 2012, cada dia 517 desnonaments van tenir lloc a Espanya; va haver-hi 101.034 desnonaments en total el 2012. El que ens amaguen és quants suïcidis es produeixen per la situació de desesper que viu la víctima del desnonament. És com si estiguessin en el corredor de la mort per a ser executats. És una de les principals causes de mort a Espanya.
El suïcidi és el final d’un procés de fracàs personal davant de l’objectiu de viure dignament, però es produeix fora de l’abast de la víctima. Ella és la conseqüència d’un sistema en què el desnonament és una acció de la justícia que executa el que dicta una llei. És una acció injusta i molt covarda perquè només paga les conseqüències el feble, sense possibilitat de poder reorientar la seva vida cap a una vida digna. És un viatge a cap part, només a la mort, en la més absoluta solitud, en què aquests polítics deshumanitzats miren el succés amb la fredor dels membres de la SS nazi quan assenyalaven els que serien assassinats en una cambra de gas i el seu cos, convertit en cendres en un forn crematori.
La Mari Carmen de Madrid ha exterioritzat el seu problema lluitant abrigallada per aquesta bufona joventut que fa una labor excepcional davant de les ordres de desallotjament signades per un jutge i abandonada per la voluntat política del gestor de torn. El grau de complicitat política en els àmbits de govern i d’oposició ha estat similar, però el PP ha fet gala de la seva indecent manera d’intervenir en el procés. La presidenta Isabel Ayuso de Madrid ho ha fet rient-se’n, negant qualsevol solució de retorn a la llar, i a sobre ha impedit que es manifestés el dolor dels diputats madrilenys amb un minut de silenci a la sessió de la cambra parlamentària. A Benalmádena, el regidor del PP José Luis Berguillos l’ha anomenat “puta sinvergüeza”. Santiago Abascal escup contra Pedro Sánchez i l’acusa de ser el culpable de la situació del desnonament de la Mari Carmen, mentre, d’altra banda, llança les seves esquadres feixistes als campaments ciutadans per acoquinar els acampats i agredir-los, per la lluita contra els desnonaments.
En la crisi del 2008-2016 va haver-hi aproximadament un milió de desnonaments provocats per la mateixa banca. El 2012 amb un govern del PP i el seu ministre Luis de Guindos van crear la SAREB (banc dolent) per passar els actius immobiliaris bancaris a l’entitat pública.
El 2008 va esclatar la bombolla immobiliària. El 2014, Espanya tenia 3,4 milions d’habitatges buits. En aquestes operacions, el PP i la banca van veure la possibilitat de guanyar milers de milions amb la misèria d’una part important dels espanyols. Els fons d’inversió Blackstone, Cerberus i KKR en van ser els grans beneficiaris. Des de llavors s’han gastat opacament de diners públics 50.000 milions i s’han sumat 35.000 milions en deute. Blackstone ja controla uns 30.000 habitatges de lloguer des de les seves socimis. Té el 83% del total que estan en mans de les societats cotitzades. Només superat per CaixaBank. Amb la cessió de la cartera de la SAREB, Blackstone s’emporta comissions de centenars de milions d’euros. Això significa milers d’augments abusius dels lloguers, assetjament immobiliari per vendre pisos i desnonaments de famílies vulnerables.
Si el 2014 hi havia 3,4 milions d’habitatges buits que ja depenien legalment de la SAREB, per què Pedro Sánchez i els seus socis de govern no van destinar els habitatges necessaris per crear aquest parc d’habitatges que tanta falta fa en aquest país? Hem aconseguit frustrar una generació sencera dels nostres fills, i la generació següent dels nostres nets pel fet que no puguin tenir una vida digna des de la seva pròpia llar.
A partir del 2012, els fons voltor s’han apoderat de gran part del parc immobiliari d’Espanya, més d’un milió d’habitatges per llogar i vendre. Els fons voltor controlen més de 115.000 habitatges en règim de lloguer, dels 2,4 milions d’habitatges que hi ha per llogar a Espanya. El 95,6% està en mans de particulars i petites societats. El fet que els grans tenidors solament controlin el 4,4% del mercat no evita que ells controlin els preus perquè solen tenir edificis sencers en barris cotitzats a l’alça i això els permet marcar la pauta en aquestes zones i per efecte dòmino contaminen la resta del mercat.
És insostenible que Espanya tingui 351.389 pisos turístics repartits per tot el país, mentre hi ha un dèficit de 600.000 habitatges. Aquesta contradicció s’ha consolidat per obrir les portes als fons voltor. L’efecte que produeix en la societat civil és un desplaçament de persones cap a la perifèria de les capitals, la qual cosa també genera una alça en els preus del lloguer. No sols cal construir habitatges socials urgentment, sinó que cal legislar per frenar aquesta inèrcia que només serveix perquè els rics siguin més rics, i la resta de la població més pobra. La fiscalitat d’aquesta activitat especulativa és molt baixa, mentre que el resultat negatiu en les economies familiars és molt alt.
El desnonament, en el seu efecte, és una malaltia mental per al desnonat, que l’aboca a la desesperació i l’angoixa permanent, per tant, ha de tractar-se des de l’àmbit de l’assistència sanitària amb seguiment permanent, i accés immediat al servei d’assistència sanitària pública. El 2023 va haver-hi 26.659 desnonaments, la majoria per impagament del lloguer.
Cal recuperar constitucionalment l’habitatge com un dret humà bàsic, que serà prioritari mentre hi hagi un sol ésser humà a Espanya que necessiti un habitatge. Cal expropiar per llei qualsevol habitatge que encara depengui de la SAREB i del 30% dels habitatges adquirits pels fons d’inversió a la SAREB en el període del 2008 al 2018. L’habitatge ha de continuar promocionant-se amb uns límits en el preu marcats pels límits dels salaris.
El factor social ha de ser que el preu de l’habitatge de qualitat mitjana tingui un valor igual al 30% del valor anual del salari mitjà durant quinze anys. Per poder complir amb aquest objectiu, hi ha d’haver una reforma fiscal que estableixi una tributació inversament proporcional al preu de l’habitatge, i establir com a habitatge social la que tingui un valor igual al 30% del valor de l’SMI durant vint anys.