Encara ressonen els sons de la Festa Major. La ciutat es transforma i una borratxera d'activitats s'ofereix com si no hi pogués haver treva ni demà. La Festa Major és una agenda i els ciutadans trien fer de figurants, de protagonistes o opten per una discreta absència. Durant molts anys, jo he estat dels últims. Viure al centre de la ciutat fa que la Festa Major sigui vista amb ambivalència, sortir i trobar-ho tot al peu de casa és la part positiva, i no dormir és la part negativa. Diumenge entre que acabaven les músiques del Raval i que sortien els trabucaires, havien passat tres hores justes. Res a dir. La Festa Major m'ha semblat una bona festa. La ciutat es retroba amb els ciutadans. M'han encantat les propostes que han posat en valor el patrimoni, com les del camí de Sant Jaume. I m'han agradat molt les activitats de petit format, sense pretensió però que ajuden a crear aquesta actitud diferent. Terrassa ja és una ciutat mitjana - gran, la tercera de Catalunya-, trobar una festa que vagi be per a tots no és possible. Tot i així, trobo que el format actual és prou transversal com per oferir moltes opcions.
De la Festa Major gairebé no recordava ni el Ball de Plaça que seguia l'ofici. He recordat allò que es xiula als regidors quan ballen quan ho he vist, després d'haver-ho constatat jo mateix fa molts anys. M'ha semblat que la col·lecció de nans és prou simpàtica i que diu més dels que els trien que de la pròpia ciutat. Els bastoners veig que encara fan molt bon paper, la tenacitat del Marc Galí i l'estima que té per a totes aquestes coses em semblen admirables. Tant com les músiques del Carles Llongueras. Trobo que són vides dedicades a causes que els altres agraïm. He gaudit com mai veient la impressió que els gegants continuen fent entre els infants i com el drac pot ser un petit monstre als ulls dels infants. El ball de l'Àliga bonic i cerimoniós, ben trobat. Veure la festa amb ulls d'infant és un regal, ens convoca ingenuïtats que és bo no perdre.
Dels actes de diumenge al matí, recordo les diades castelleres de fa vint anys i constato el salt impressionant que han fet. Era molt bonic poder veure des del balcó de l'Ajuntament els castells i prendre una magnífica orxata i unes magdalenes petites que eren memorables. Petits luxes, que no he trobat a faltar, però que feien viure els castells des de tribuna. No hi ha cap progrés cultural local tan evident com el dels castellers. No entro ni surto de les cartelleres dels concerts, sempre seran polèmiques i si no ho fossin potser no seria Festa Major. Per Festa Major la ciutat surt al carrer i amb ella surt tot, el millor i el que no és tan bo, però la ciutat esdevé aquest territori compartit com mai. Aquestes festes en el nostre món tenen mèrit i són un termòmetre de convivència. La democratització de la festa és sempre un repte, fer-ho sense caure en l'absoluta mediocritat no ha de ser fàcil. Les primeres cavalcades de la Transició, que si no recordo malament Jordi Labòria va saber integrar a la nova situació democràtica, van deixar a poc a poc el tint una mica tronat d'una cavalcada de majorettes, de trabucaires de Solsona, de quatre senyors a cavall i de quatre personatges locals que tenien el seu minut de glòria, com el de l'imitador del Cantinfles. Eren festes encotillades, ara són expansives. A poc a poc es va construir el model que encara avui tenim. Mantenir l'estructura de la Festa Major i fer-hi innovacions a dintre em sembla un bon camí. Crec que hem de saber felicitar quan les coses van bé. No sé si em tornaré a quedar per Festa Major moltes vegades però aquest cop m'ha semblat que la qualitat de la festa i de la convivència es mereixia una felicitació.