El Miquel va mirar el rellotge i es va adonar que era més tard del que pensava. Bé, serà que m'ho he passat guai, es digué a si mateix. De fet, al començar la nit, el Miquel s'havia posat guapo. Encara més: se sentia guapo. Feia temps que no sortia de mambo amb els seus amics i volia oblidar-se de la setmana.
Va tornar a mirar el rellotge i se sorprengué que ja fossin les 3 de la matinada. Apa, doncs: cap a casa. I quina mandra! Des de la Rasa fins a les Arenes... Mitja hora no li treia ningú. Així que acostumava a treure el mòbil i xafardejava el Twitter. Una mica per avorriment, una mica per sentir-se acompanyat. Altres vegades el que feia era trucar al Carles que, total, sempre se n'anava a la mateixa hora. Era com caminar amb algú.
Però avui el Miquel s'ha pirat abans que tothom. I dins Fackto ningú no sentirà el telèfon... Ep, doncs miraré el WhatsApp tota l'estona… El feia sentir més segur, com quan es posava la caputxa o quan agafava les claus entre els dits amb força, dins la butxaca, com una arma, no fos cas que es topés amb una borratxussa.
A la UAB sempre havia d'escoltar aquelles noies de la darrera filera, quan vestia els texans bastant ajustats que tant li agradaven. "Si és que vas provocant, culet…", sentia, i ell com si res, com si no s'hagués adonat que no li treuen els ulls del paquet. Millor així, no els diguis res Miquelet, no pagava la pena barallar-s'hi.
Just teclejava un WhatsApp quan, de sobte, va començar a sentir passes darrere seu. Bé -es diu a si mateix-, estem en un carrer, Miqui, controla't, és normal. Així que continua avançant, carrer avall i enfila cap a casa. Però darrere seu sent les passes fermes de taló, pam, pam, de dona dura, catxes, s'imagina el Miquel, pam, pam, pam, i la sang li bombeja a cada segon amb més força, hòstia, si fins i tot em sembla que estic sentint el dringar de les seves llargues arracades de plata… I accelera el pas, camina més de pressa però s'entrebanca vorera avall... Què fa aquesta dona, m'ha de seguir tota la puta estona darrera o què coi passa...
Les cames li fan figa. Tremola. Però l'Eulàlia, a la fi, s'adona que està espantant el Miqui... L'està violentant -malgrat que sigui sense voler-, al caminar en la foscor darrera seu. Ja siguin tres metres o tretze… A la fi se n'adona i accelera el pas. El vol sobrepassar ràpidament i que s'acabi ja la tensió que -intueix ella- deu estar passant el Miquel. L'(auto)percepció del risc.
I quan ja ha sobrepassat el Miqui, cinc metres amunt, li llança una mirada còmplice.
La mirada diu: "Perdona, noi, és que caminàvem al mateix ritme, però no et volia molestar, home, que sóc una dona simpàtica, si jo també torno de Fakto"...
Però realment els ulls de l'Eulàlia no li diuen res. I no pas perquè això sigui un relat fictici (que ho és), sinó perquè mai un home ha sentit la mateixa angoixa que les dones pateixen quan tornen a casa. I, si ets un home que encara creu que nois i noies pateixen indistintament, intenta recordar si has sentit mai la por del Miquel. O si has fet por a una dona pel carrer, encara que sigui sense voler. Així que, si una parada "extra" de bus ajuda, benvinguda sigui.
* L'autor és militant de la CUP