Avui, l'Església catòlica celebra la festa dels sants Abdó i Senén. Dos màrtirs perses, degollats l'any 250 durant el mandat de l'emperador Deci. A la vila, tenim la gran sort de tenir un retaule pictòric d'estil gòtic (realitzat al tremp d'ou per en Jaume Huguet, l'any 1460) al conjunt romànico-visigòtic de Sant Pere. Llàstima que una gran majoria d'egarencs no l'hagin vist! Fugint d'estudi, no s'han dignat visitar el conjunt de les esglésies de Sant Pere, Santa Maria i Sant Miquel després de la magnífica reforma de fa ben pocs anys. Potser de retop, quan finalment la Unesco li atorgui -a aquest monument únic a tot Europa- el títol de "patrimoni de la humanitat" s'adonaran del seu error. Com diu un adagi, dissortadament "l'estudi els fa perdre el llegir". A banda, tanmateix, que "no s'ha fet l'anell d'or per al nas del porc". Tenint-ho a tocar, "a casa del ferrer, ganivet de fusta!".
El retaule presenta dues històries: d'una banda, les elegants figures d'aquest parell de sants. De l'altra, les dels sants metges Cosme i Damià, que tenen sengles carrers dedicats a Ca n'Anglada. En tots dos casos es mostren escenes de la seva vida, miracles i martiri. Les dues figures principals destaquen sobre un fons daurat que es difumina en un paisatge amb cases, castells i un riu.
La història del martiri, l'explica la "Llegenda àuria" del beat Jaume de Voràgine: l'emperador manà al pontífex del Capitoli que fes adorar ídols als dos sants. En respondre que només reconeixien Jesucrist per Déu, se'ls fuetejà i llançà nus al bell mig de l'amfiteatre, davant de tres lleons i quatre ossos. Els animals, lluny de devorar-los, els encerclaren per a protegir-los. Llavors, el jutge Valerià -conscient del miracle- ordenà de degollar-los, just davant d'una imatge del sol.
Pel que fa a Cosme i Damià, no cobraven per llurs serveis mèdics. També s'oposaren a renegar de la fe cristiana i les fonts diuen que van ésser martiritzats cinc cops. Les pedres i sagetes llançades, però, es giraven contra els propis botxins. Per tant, també els decapitaren.
Feta aquesta minirecopilació, en acabar prego encaridament que totes les persones que puguin sentir-se al·ludides en llegir-me que s'espavilin. Malgrat pensar que els busco les pessigolles, l'argument és de sentit comú. Al cap i la fi, "cap geperut no es veu la gepa". Per bé que, "a la taula d'en Bernat, qui no hi és no hi és comptat".