Fa temps que hauríem de ser conscients que no estem educant els nostres infants i joves per a la vida que hauran de viure, sinó per superar un sistema educatiu que arrosseguem del segle passat. Aquesta és, probablement, una de les grans anomalies de l’educació actual.
El món ha canviat radicalment: les famílies, les relacions socials, la tecnologia, la manera d’informar-nos, el mercat laboral, les professions i fins i tot la manera com infants i adolescents construeixen la seva identitat. I, tanmateix, continuem parlant massa de currículums, continguts, hores lectives, assignatures i resultats acadèmics. L’educació no hauria de preparar els nostres fills per aprovar la vida acadèmica. Hauria de preparar-los per afrontar la vida. No és el mateix.
Fa uns dies, un alt comandament d’una empresa em feia una reflexió que em va quedar gravada. Em deia que alguns enginyers, tot i tenir una excel·lent preparació tècnica, no superaven determinats processos de selecció perquè no sabien defensar una proposta davant d’una reunió. De coneixement en tenien. El que els faltava era saber-lo comunicar. I em va fer una petició: “Poseu els vostres alumnes a parlar en públic cada dia”.
Durant bona part del segle XX tenia sentit que l’escola fos principalment un espai de transmissió de coneixement. La informació era limitada i el professor era una de les principals fonts d’informació. Avui això ha canviat. Un infant pot accedir en segons a una quantitat de coneixement que abans hauria necessitat anys per trobar. Pot aprendre idiomes, consultar llibres, veure experts, crear continguts i conversar amb intel·ligència artificial. Per tant, la pregunta ja no pot ser només què sap un alumne, sinó què sap fer amb allò que sap.
No es tracta d’eliminar el coneixement. Seria un error. Necessitem cultura, llengua, història, ciència, matemàtiques i literatura. Però el coneixement ha de ser una eina per desenvolupar la persona, no la finalitat última de l’educació. Podem tenir un alumne que sap moltes coses i que, tanmateix, no sap gestionar una frustració. Que resol una equació, però no sap què fer quan fracassa. Que obté unes qualificacions excel·lents, però no sap prendre una decisió important sobre la seva vida. Això també és educació. I probablement és una de les parts més importants de l’educació del segle XXI. Perquè hi ha una realitat que ens interpel·la.
Cada vegada em trobo amb més infants i adolescents que arriben amb por, inseguretat, sentiments de fracàs i una enorme necessitat de sentir-se acceptats. Quan un adolescent sent que no és prou bo, que no encaixa, que no té el cos adequat, que no obté les notes esperades o que no respon a les expectatives dels altres, el problema ja no és només acadèmic. Estem parlant de la seva manera d’entendre el seu propi valor com a persona. No podem responsabilitzar l’escola de tots els problemes de salut mental dels nostres joves. Seria injust. Però tampoc podem mantenir l’educació al marge d’aquesta realitat.
Educar també significa aprendre a entendre les emocions, demanar ajuda, tolerar la frustració, afrontar el fracàs, construir una identitat pròpia, posar límits, gestionar la pressió social i entendre que el nostre valor no depèn d’una nota, d’un cos, d’una parella, d’un grup d’amics o de l’aprovació dels altres. I això no pot ser simplement una assignatura més. Ha de formar part de la manera d’entendre l’educació.
Perquè els nostres adolescents viuen en un món en què la comparació no desapareix mai. Les xarxes socials l’han convertida en una experiència permanent. I la intel·ligència artificial ja forma part de la seva realitat.
No podem educar com si internet, les xarxes socials o la intel·ligència artificial no existissin. Existeixen.
També hauríem de revisar què entenem per èxit. Demanem als nostres infants que siguin bons estudiants, que tinguin un bon expedient, que siguin sociables, creatius, esportistes, que dominin idiomes, que tinguin molts amics i que, a més, sàpiguen què volen fer amb la seva vida quan encara estan descobrint qui són.
Què fem amb els que no poden o no saben arribar a tot això? Educar per a la vida significa preparar una persona per conviure, estimar, treballar, perdre, equivocar-se, començar de nou, prendre decisions, cuidar-se, cuidar els altres, afrontar la incertesa i adaptar-se. Sí, hem de parlar d’inclusió. Però perquè la inclusió sigui real calen recursos, professionals i compromisos. Si no, correm el risc que es converteixi en paraules i més paraules.
El sistema educatiu tendeix encara a valorar més allò que és fàcilment mesurable que allò que és essencial per viure. És més senzill posar una nota a un examen que valorar la capacitat d’un adolescent per gestionar un conflicte. És més fàcil quantificar coneixements que observar la capacitat d’adaptació, responsabilitat, perseverança, iniciativa o presa de decisions. Però que una cosa sigui difícil de mesurar no significa que sigui menys important.
Potser hauríem de començar a preguntar-nos no només què volem que un alumne conegui quan acaba una etapa educativa, sinó quina persona volem que sigui capaç de ser quan surt per la porta de l’escola. Aquest és el gran canvi de paradigma.
Necessitem professionals excel·lents, amb coneixement, rigor i especialització. Però també necessitem persones capaces d’afrontar la seva vida amb autonomia, confiança i sentit. Els nostres joves viuran en una societat marcada per la intel·ligència artificial, la transformació tecnològica, la incertesa laboral, la sobreinformació, les xarxes socials i la velocitat dels canvis. No sabem exactament quines professions tindran molts dels nens i nenes que avui són a Primària. Però sí que sabem què necessitaran: capacitat d’aprendre, adaptar-se, pensar críticament, comunicar-se, treballar amb altres persones, prendre decisions i gestionar la incertesa.
Per això l’adaptació hauria de deixar de ser una conseqüència de l’educació i convertir-se en un dels seus grans objectius. Nosaltres preparàvem els nostres fills per a un món que coneixíem. Avui hem de preparar-los per a un món que encara no coneixem.