Excés de boscos, un problema?

12 de desembre de 2019
Tenim una bona dita a Catalunya que exposa: "totes les masses piquen", en el sentit que tots els excessos es paguen, sigui en l'àmbit que sigui. En aquest cas, em vull referir que tenir boscos és plausible i desitjable, però que un excés de masses boscoses suposa un problema, complicat de gestionar.

En un moment en què parlem de canvi climàtic, de necessitat de preservar el medi ambient i la natura, en el seu conjunt, pot semblar anar en direcció contrària el voler reduir la massa forestal del país. I, en canvi, la majoria d'experts consultats així ho recomana.

Les raons són diverses, però, ben explicades, tenen la seva lògica. L'abandonament progressiu de terres, amb el tancament de centenars de cases de pagès, ha provocat una invasió de tota mena de vegetació que fa que qualsevol pluja hagi d'alimentar primer tota aquesta vegetació i l'aigua sobrant va cap a rius i rieres.

Un segon fenomen és el de constituir una immensa massa forestal, de milers d'hectàrees, sense discontinuïtat, de manera que quan es produeix un incendi no hi ha forma de parar-lo. El combustible, format per milers i milers de tones de vegetació, suposa un aliment de primer ordre per als incendis. Incendis de proporcions cada vegada més grans i més difícils d'aturar i apagar.

Aleshores, què fer? Com en tot, l'equilibri és la solució. Els boscos són bons i necessaris, però s'han de limitar i quadricular com perquè no suposin una massa contínua. Des de fa uns anys, la política forestal ha acceptat algunes de les recomanacions dels grans experts, en el sentit de reintroduir bestiar de pastura, al llarg de tot l'any, en els espais a baixa altitud i traslladar-lo als de major altitud, en els mesos d'estiu.

Així, doncs, en els darrers temps, veiem com les masses forestals comencen a ser dividides per zones de pastura, facilitant menjar al bestiar i alhora separant els boscos amb franges d'uns quants centenars de metres, com perquè les flames no tinguin fàcil traspàs d'un lloc a un altre.

Ens trobem, però, amb el fenomen de l'envelliment de les famílies pageses i ramaderes i la falta de relleu en les seves explotacions. Tothom se'n va cap a les ciutats, que queden col·lapsades, i s'abandona el medi rural, en una dinàmica que, si no s'atura, produirà la desertització de tres quarts del país. Toca, doncs, facilitar el retorn a la vida rural. Fàcil de dir, complicat de complir, però és l'única solució per fer un manteniment adequat del territori.

Hi ha experiències en altres països que cal copiar. Gairebé està tot inventat, i en la meva darrera visita a Suïssa vaig poder parlar amb alguna ramadera jove que havia marxat de la ciutat per anar a la muntanya, fins i tot a l'alta muntanya, i l'experiència d'ella i d'algunes altres famílies joves havia reeixit. Ara bé, parlo de Suïssa, que és un país molt ben organitzat i planificat. Aquí , tot ho tenim molt enrevessat, i el primer problema és que falta un govern conscienciat i que funcioni.

Però, quan el tinguem, una de les seves prioritats ha de ser una millor gestió de la política forestal, per una banda, i la revitalització del món rural, en el seu conjunt. A vegades pensem que el problema de la "España vaciada" és un problema d'allà, sense tenir en compte que el mateix problema el tenim aquí. I el fenomen és ràpid i, de moment, irreversible. Si algú mira les xifres de població dels darrers vint o trenta anys, veurà l'enorme volum de transferència de població del món rural cap a l'urbà.

Toca frenar tendència i, a continuació, revertir-la. Difícil, sí, però possible, amb suficients mitjans i voluntats.
Escull Diari de Terrassa com la teva font preferida de Google