'any 1025, Oliba, abat de Ripoll i bisbe de Vic, va fundar un nou monestir a l'ermita de Santa Maria de Montserrat. En poc temps, el petit cenobi va rebre pelegrins i visitants, que van contribuir a donar a conèixer entre la gent les narracions dels miracles i prodigis que va obrar la Verge. El 1409, el monestir de Montserrat es convertia en abadia independent. Entre els anys 1493 i 1835, època de profundes reformes, de creixement i esplendor, Montserrat va formar part de la congregació de Valladolid, segurament la més important del regne d'Espanya. Durant els segles XVII i XVIII, el monestir de Montserrat es converteix en un centre cultural de primer ordre. De l'escola de música de Montserrat sorgeixen importants compositors. La guerra napoleònica (1808-1811) i la desamortització de 1835 van portar la destrucció i l'abandonament. Però el 1844 es va iniciar la restauració de la vida monàstica i el 1881, a les Festes de la Coronació de la Imatge de la Mare de Déu, el papa Lleó XIII la va proclamar patrona de Catalunya. La Guerra Civil espanyola (1936-1939) va significar que novament s'hagués d'abandonar el monestir. No obstant això, el Govern de Catalunya va preservar Montserrat del saqueig i la destrucció. Actualment, Montserrat es modernitza per seguir atenent els pelegrins mil anys després de la seva fundació.
En aquesta pinzellada cronohistòrica, fugaç i ràpida, de la vida del monestir he intentat posar de manifest la importància que per al nostre país, des d'un àmbit estrictament social, cultural, polític i religiós, ha significat aquesta simbòlica localització per a tots els catalans i catalanes. No ha calgut una fe desfermada per fer de la visita a Montserrat un lloc de trobada familiar, recolliment personal, gaudi de la natura i fins i tot contactes amb el més enllà, sempre atenent la màgia d'una serralada que ens ha traslladat a la seva magnificació com a símbol de Catalunya. Tal i com esmento unes línies més amunt Montserrat s'adequa als nous temps, es modernitza, però ho fa de manera poc rigorosa amb la seva essència i la seva identitat. Aprofita la desmesura dels visitants d'arreu del món per activar una maquinària basada en la recaptació dels diners que la massificació suposa. Les espelmes són cada vegada més petites i mes cares, per entrar a qualsevol celebració religiosa hem de donar mil explicacions respecte a les nostres intencions per accedir a la basílica, un guarda de seguretat i unes cintes eviten l'accés tranquil i gratificant. Trobo correcte que no es deixin fer fotos a l'interior de la basílica en els moments religiosos però els primers que ho han de complir són els mateixos guardes que vetllen per l'ordre i el silenci. La gallina dels ous d'or que botigues, restaurants, allotjaments i transports alimenten segurament enriqueix les arques de totes les institucions que configuren el Patronat de la Muntanya, des de la Generalitat fins al mateix monestir passant pels mateixos ajuntaments confrontants, els consells comarcals implicats, les quatre diputacions i l'Estat central, propietari de la muntanya. El parc natural cada vegada el trobem més malmès, més deteriorat, els accessos, impossibles, les visites a la Verge, fraccionades, espaiades i piadosament avorrides, allunyades de la devoció per la imatge i la seva espiritualitat, convertides en un aparador per als milers de fotografies que rep cada dia, especialment d'asiàtics malalts de les captures d'imatge. Montserrat s'ha convertit en parada obligatòria en tots els circuits de viatges, igual que el municipi de Sitges (típic poble mariner de Catalunya) o la Vila Olímpica de Barcelona. Montserrat forma part del manual del bon viatger i això és fantàstic per a l'economia però contrari a tot el que aquest indret màgic ha suposat en el pes de la seva història i la perpetuació de la fe cristiana. A partir d'ara i amb aquest model ja veurem. Si l'abat Oliba aixequés el cap no sé si li agradaria.