Policia d’antiproximitat; exemple, Olot

07 de juliol de 2021

JOAN CARLES FOLIA TORRES, Coach Advance Life

Tots els que em coneixen, vull dir els que em coneixen de debò i no aquells que van emetent prejudicis de la meva persona, saben que la meva vida personal i laboral se situa a cavall entre Barcelona i Girona.
Sóc allò que la meva mare sempre m’ha dit: un cul inquiet. El fet d’interactuar amb dues maneres molt diferents d’entendre com les societats s’organitzen i com les persones humanes es comporten, en aquest sentit Barcelona i Girona no tenen gaires coses en comú més enllà de pertànyer a la mateixa comunitat autònoma, em dona la possibilitat de poder comparar com el gènere humà, individualment i col·lectivament, sempre acaba funcionant molt condicionat per l’entorn que els envolta. No fa gaires mesos vaig parlar de com era de carrinclona la policia local d’Olot, si la comparem amb d’altres policies locals d’altres ciutats més complexes i urbanitzades. Olot no deixa de ser un poble gran. Aquí tots es coneixen i depèn del nivell de relació que tinguin amb tu aquests agents de la seguretat ciutadana pots trencar més o menys la llei. És curiós veure com no pots aturar-te ni dos segons a descarregar una persona gran davant d’una botiga i en canvi si ets molt amic del policia que controla el trànsit davant la porta d’una escola pots passar-t’hi tres minuts conversant amb ell malgrat que al darrere una corrua de cotxes s’espera per poder avançar. Coses de poble. Ara també l’Ajuntament d’Olot mitjançant la seva policia aplica un sistema de recaptació de diners encobert que va en la línia d’allunyar-se de la ciutadania. Dos agents van en un cotxe voltant per tota la vila i quan veuen un vehicle aturat, aparcat o no, en una zona no permesa directament l’agent copilot fa una fotografia que després serà processada i enviada al propietari del vehicle amb un càrrec de 80 euros. Fantàstic. Ja sé el que esteu pensant. Seria ideal que un dels dos policies pogués baixar del cotxe i pogués esbrinar, comunicant-se, per què aquell automòbil es troba mal situat. Intentar saber els motius d’aquesta imprudència no greu, ni perillosa ni definitivament transcendent. És igual si havies de parar un moment a recollir un paquet, deixar una barra de pa o acompanyar un malalt o una persona gran al portal de casa seva. La tecnologia ja s’encarrega de buscar una manera fàcil, ràpida i eficaç de recaptar diners. De tant en tant l’alcalde de la ciutat apareix per la xarxa de televisions locals i s’omple la boca de la ciutat acollidora que és Olot, segurament és una estratègia de màrqueting per a la gent de fora d’Olot, per als xaves, com ens diuen aquí als de Barcelona. Potser que abans de fer el ridícul per les pantalles patrocinés un curs d’assertivitat i proximitat a la seva policia, instrument de recaptació de les arques municipals amb el sistema “Polaroid” de multes, que és com hem batejat aquesta immunda actuació. El model de policia de proximitat hauria d’apostar per ser una policia adaptada a la nova realitat del segle XXI que té en compte les necessitats de la ciutadania, les seves inquietuds i les seves demandes. El diàleg i la confiança haurien de ser la pràctica habitual d’un sistema de seguretat d’un país modern, obert i en constant transformació. Hauria de treballar per la comunitat, i en aquest sentit la prevenció, l’assistència i l’auxili a les persones haurien de ser un eix primordial en què s’invertissin tots els esforços, temps i dedicació. Amb el model de policia de proximitat s’aconseguiria promoure la participació del ciutadà en la seva pròpia seguretat fent-lo co-responsable mitjançant consells i mesures de prevenció i amb una presència molt activa a tot el territori, als barris i carrers, i en espais tan importants com els mercats, comerços o escoles, entre molts altres. Ja veieu que a Olot tot això ho han substituït per les fotos de proximitat acompanyades de la multa pertinent i és clar sense cap mena d’interacció.
Escull Diari de Terrassa com la teva font preferida de Google