Dels adolescents dels vuitanta als d’ara

Aquests últims dies estem en un “revival” dels anys vuitanta a Terrassa. I això m’ha fet pensar i transportar-me cap a aquella època en la meva memòria. L’he comparat amb l’actualitat i n’he tret una conclusió: per a un adolescent ara hi ha més perills que aleshores.

Abans de desenvolupar la meva teoria, m’agradaria exposar que, per a mi, qualsevol època anterior no és millor que l’actualitat. Tot i que aquesta sigui una temptació que puguem tenir les persones de la meva quinta (Generació X o “boomers”). Viure als anys vuitanta no era paradís, precisament. La crisi de la indústria del tèxtil impactava socialment, l’obertura de la transició va fer aparèixer les tribus urbanes i l’epidèmia de les drogues, més concretament l’heroïna, era el context d’aquella època. Terrassa era una ciutat grisa, fosca i desendreçada. Potser els que érem nens i adolescents en aquell moment en tenim records bucòlics. Mirem les fotografies del Diari de Terrassa de l’època i sempre ens venen al cap anècdotes que recordem com a fets positius. Tot i que en aquell moment potser van ser una mala experiència. I és que aleshores vivíem al carrer de forma despreocupada. l necessitàvem poca cosa per divertir-nos. Per això, és fàcil pensar que aquella època era millor. Però, evidentment, no va ser així. La realitat social era molt dura. La delinqüència al carrer era un fet quotidià. La seguretat a la ciutat era imperceptible. I quan ho comentes amb amics sempre apareix la mateixa frase: “Amb el que hi havia abans i mira com hem arribat de bé a la nostra edat”. Per això, reprenc la tesi inicial: els perills per a un adolescent són més grans ara que abans. I no hauria de ser així. Sabem que els cossos policials necessiten plantilles més àmplies. Però la tasca que fa cada dia la Policia Municipal i dels Mossos d’Esquadra no té res a veure a la que hi havia fa quaranta anys. La ciutat està endreçada urbanísticament, s’estigui o no d’acord amb les obres que es fan. De fet, recentment al Diari de Terrassa vam fer un reportatge sobre els estrangers que viuen a la ciutat i em va cridar l’atenció el testimoni d’un ells que valorava anar pel carrer amb el seu fill sense tenir por de ser assaltat. Un fet basant comú al seu país. Aleshores, d’on venen els perills per als adolescents? No de l’espai urbà i físic, sinó del virtual. Precisament, els que érem adolescents als vuitanta i noranta ara som pares d’adolescents. Les nostres pors han canviat. Les noves tecnologies, però més concretament el telèfon mòbil, han estat els elements que ho han canviat tot. I aquest no és un espai limitat al qual puguis posar barreres. És un àmbit infinit i incontrolat en el qual les amenaces poden arribar des de molts punts. Sabem que a l’escola es fa una tasca per divulgar les diverses formes de delictes digitals que poden incórrer i ser víctimes els adolescents. Però una professora d’ESO m’admetia, per exemple, que el xat dels alumnes de classe s’escapava del seu control. I en aquest xat, com molts altres, hi ha insults, assetjament i contingut pornogràfic. Estem parlant de nens i nenes, de 12 a 14 anys. El cas d’una violació d’una nena d’11 anys a Badalona va deixar en evidència la cadena de negligències que s’hi van cometre. Però també va obrir el debat sobre l’edat penal dels adolescents. Els adults, aquells que hem sobreviscut als anys vuitanta, no estem preparats per afrontar una nova realitat. Hi ha molts elements, segons el meu punt de vista, que ens ha portat fins aquest punt. En primer lloc, en molts casos no hi ha control parental del telèfon mòbil i de l’accés a Internet i xarxes socials. Com deia abans, s’obre una finestra infinita en què el menor no té ni formació, ni informació, ni ajuda ni limitacions. Hi ha un altre element, que considero un error greu: que nens i nenes de 12 anys comencin l’ESO a l’institut, on comparteixen espai amb adolescent de fins a 17 anys. Es tracta d’una edat molt complicada i és un salt massa gran per a molts infants. Els mateixos professors ho han advertit i molts pares i mares ho pateixen. Estem en una paradoxa. En un moment que els adolescents tenen més formació, informació, benestar i seguretat que mai, ens trobem estan més indefensos que mai davant de perills que s’escapen del seu abast i del dels adults. Caldria, doncs, que ens ho prenguéssim una mica més seriosament i hi actuéssim de forma decidida. Si no és així, cada vegada sortiran a la llum més casos d’agressions, assetjaments i violència en menors. Una nova xarxa per a aquesta societat.