L’ONU ha declarat el 2025 l’any internacional de les cooperatives. La declaració no podia ser més pertinent i reflecteix la gran vitalitat del cooperativisme els darrers anys.
L’any passat, commemorant el 125è aniversari del 1r congrés cooperatiu de Catalunya i les Balears, les cooperatives catalanes van organitzar un nou congrés per afrontar els reptes de futur del moviment. És el primer congrés d’aquestes característiques que se celebra en els darrers noranta anys. Avui dia, 1 de cada 3 cooperatives catalanes té menys de deu anys, i això posa de manifest que cada cop més joves –i en particular, més dones joves– aposten per construir-se un futur cooperatiu. Més enllà de consideracions particulars, la mateixa llei catalana de cooperatives del 2015 assegura que “les cooperatives han tornat a demostrar un gran poder de resiliència, no sols en el manteniment dels llocs de treball, sinó també, i sobretot, en el manteniment de l’estabilitat i la qualitat de l’ocupació”. Gairebé el 80% de la ciutadania de Catalunya valora molt positivament la cooperació i un percentatge també notable considera que hauria de tenir més pes en l’economia.
Terrassa és, avui dia, la segona ciutat catalana després de Barcelona –que juga a una lliga a part– amb més nombre de cooperatives registrades: 122. Ara bé, aquesta situació a principis de segle XXI contrasta amb la realitat de principis del segle XX. Aparentment, Terrassa gaudia de tots els ingredients necessaris perquè el cooperativisme agafés força –ciutat industrial, populosa, amb teixit associatiu potent–, tot i que un article publicat l’any 1921 admetia que la situació era justament a la inversa: “La verdad es que Tarrasa no siente el cooperatismo, se tiene equivocadamente demasiada afición a la peseta”. L’afirmació, rotunda, era certa en part: per la informació que tenim, el cooperativisme a Terrassa a principis de segle XX no va aconseguir arrelar, més enllà d’algunes poques i honroses excepcions. El diagnòstic ja no era tan encertat: no era una qüestió crematística, d’estima al calé, sinó pel model particular d’economia local, que impedia la creació d’unes classes populars amb certa estabilitat laboral i capacitat d’estalvi, una condició necessària per al desplegament cooperativista. Certament, caldria aprofundir la recerca per confirmar aquesta hipòtesi, que hauria de tenir present també la inclinació cada cop més majoritària de l’obrerisme terrassenc cap a les tesis anarcosindicalistes, que veien en la cooperativa una aposta burgesa i reformista. L’estratègia cooperativista aspirava a superar el capitalisme no fent la revolució, sinó per decantació, demostrant que era una manera millor d’organitzar la societat i l’economia: primer, garantir el consum i la instrucció, i, a mitjà i llarg termini, crear cooperatives de treball, de crèdit, culturals, farmacèutiques, escolars, etc., fins que totes les branques de l’economia fossin cooperatives.
Què ha passat en aquests darrers cent anys perquè Terrassa passés de ser considerada una ciutat on l’esperit cooperatiu estava endormiscat a ser la segona ciutat amb més cooperatives? Això ho intento explicar al llibre “El cooperativisme a Terrassa: una perspectiva històrica” (Ajuntament de Terrassa, 2024), així com a les visites guiades que el complementen. Ha canviat la ciutat i ha canviat la tipologia de les cooperatives: hem passat de ser una ciutat industrial on hi havia cooperatives de consum a viure en una societat de consum on bàsicament hi ha petites cooperatives de treball molt especialitzades. Fa 100 anys costava trobar sabó, llet, carn o llegum a bon preu, avui dia costa trobar una feina estable amb bon sou. Les cooperatives responen a les necessitats de la gent.
Per a la gent nascuda a finals del segle XX, que es conformen una idea de com va el món a partir de la crisi del 2008, el cooperativisme era la solució a una economia disfuncionada, que no servia per atendre necessitats bàsiques. A partir de les tesis del consum ètic, que pretén transformar el mercat incidint en el consum, van popularitzar-se l’alternativa en clau cooperativa als sectors més assenyalats per la crisi: crèdit/bancari (Caixa d’Enginyers, Coop57), telecomunicacions (Som Connexió), energia (Som Energia), producció ecològica i de proximitat (L’Egarenca, L’Atzur), habitatge (La Teulada)... Sens dubte, això ha contribuït al reviscolament del cooperativisme i explica per què és un model d’èxit per al jovent. Davant d’aquesta onada, però, és important no oblidar algunes lliçons de la història: la voluntat és necessària, però no n’hi ha prou: cal pensar també en la gestió administrativa, la solvència financera i la sostenibilitat del projecte.
El cooperativisme, tot i la bona imatge i el prestigi social que té, no garanteix per se que s’elimini l’explotació ni garanteix l’èxit, com el cas d’Inducar o les cooperatives d’habitatge del franquisme (per posar casos algun de prou coneguts) ens recorden.
El futur no està escrit, sinó que està en joc. Recuperar els valors originals del cooperativisme, és a dir, atendre necessitats de les persones i no del capital, desterrant les falses cooperatives, ha de ser un dels principals reptes del moviment cooperatiu de cara a aquest futur tan fèrtil que se li albira.