No és mandra ni moda. El Trastorn per Dèficit d’Atenció amb Hiperactivitat (TDAH) és una condició del neurodesenvolupament amb base genètica i neurobiològica, la persistència de la qual en l’edat adulta se situa entre el 60 i el 66%.
I quan no s’anomena, el cos ho expressa: dolor, insomni, ansietat, còlon irritable. En el Dia Nacional de la Conscienciació sobre el TDAH, toca separar mites d’evidències.
Encara persisteixen idees errònies que retarden els diagnòstics i agreugen les comorbiditats. Aquest text proposa canviar la mirada: del judici a la comprensió, i de l’etiqueta a la salut integral —ment i cos.
Una ment que funciona diferent
Durant anys es va sostenir que el TDAH era un problema de conducta o de manca de disciplina. Es culpava els infants de no parar atenció, de moure’s massa o de viure al seu món. Però avui sabem que el TDAH no és un error de caràcter, sinó una diferència neurobiològica que afecta la manera com el cervell processa la informació, la motivació i les emocions.
Les investigacions més recents —que han analitzat els gens de més de 200.000 persones— han identificat 27 zones genètiques i 76 gens vinculats al TDAH. Molts d’aquests gens actuen en el desenvolupament primerenc del cervell, especialment en les neurones que regulen la dopamina, clau per a l’atenció, la motivació i el control dels impulsos. En altres paraules, el TDAH té base neurobiològica; l’educació i l’entorn acompanyen, però no el causen.
La neurociència també ha mostrat diferències en xarxes cerebrals com el còrtex prefrontal, el circuit de recompensa i la xarxa per defecte, responsable dels pensaments interns. Estudis internacionals, com els del consorci ENIGMA-ADHD, han confirmat aquestes variacions estructurals i funcionals. Aquests patrons apunten a una manera diferent de processar el món.
Per això, qui té TDAH no manca d’atenció: li costa dirigir-la cap al que no el motiva, però pot concentrar-se amb intensitat en allò que l’apassiona. És el que es coneix com a hiperfoc, i pot esdevenir un talent quan es canalitza bé.
El TDAH en la vida adulta
El TDAH no desapareix amb l’edat. Diverses revisions situen la seva persistència al voltant del 60–66% dels casos, encara que els símptomes canviïn de forma. La hiperactivitat visible sovint es transforma en una tempesta interna de pensaments i emocions, difícil d’ordenar.
Moltes persones adultes, especialment dones, reben el diagnòstic després d’anys de sentir-se diferents, culpables o ineficients. En el meu cas, descobrir que tenia TDAH va ser un abans i un després: vaig comprendre la meva ment intensa, creativa i, a vegades, caòtica. Vaig aprendre que la meva manera de sentir i pensar no era un defecte, sinó part de la meva identitat.
Més enllà de l’atenció: el cos també parla
El TDAH no només afecta l’atenció o la impulsivitat. El cos també participa en el diàleg. Moltes persones convivim amb dolors musculars, cefalees o problemes digestius, com la síndrome de l’intestí irritable (SII).
Segons les metanàlisis més recents, les persones amb TDAH presenten un risc més alt de patir SII. Tot i això, l’evidència és heterogènia entre països i estudis, i la majoria dels treballs són transversals: parlem d’una associació, no de causalitat. A més, la recerca sobre microbiota ofereix resultats no sempre consistents, de manera que cal evitar conclusions taxatives fins que disposem d’assaigs més sòlids.
Jo mateixa convisc amb SII, i en parlar-ne amb altres persones amb TDAH, vaig descobrir que no era casualitat. Quan la ment viu sobreestimulada, el cos també s’esgota. Aprendre a escoltar-lo forma part del procés de sanació.
Un sistema interconnectat
Els estudis genètics estimen que més del 80% dels gens relacionats amb el TDAH també participen en altres trastorns com l’ansietat, la depressió o l’insomni. La salut mental, per tant, no pot entendre’s per compartiments estancs, sinó com una xarxa complexa en què tot s’interrelaciona.
Entendre el TDAH des de la seva base biològica no implica resignació: obre opcions d’acompanyament eficaç. La medicació, la teràpia psicològica, l’autoconeixement i els hàbits saludables són pilars fonamentals, però l’actitud de l’entorn és un cotractament decisiu.
De l’estigma a l’acció
En el Dia Nacional de la Conscienciació sobre el TDAH necessitem més que bones intencions: informació rigorosa, detecció precoç i suports reals en l’àmbit educatiu i sanitari. També menys judici i més escolta. Perquè informar-se és el primer pas per deixar de jutjar.
El TDAH no defineix qui ets, però explica part de com perceps, sents i et connectes amb la vida. Quan aquesta diferència es reconeix, s’accepta i s’acompanya, deixa de ser una càrrega i es converteix en una oportunitat de creixement i transformació.
He après que el TDAH també pot ser un regal: una ment capaç de veure bellesa on altres no la veuen, de crear connexions inesperades i d’emocionar-se profundament amb la vida.
Informar-se, detectar, coordinar. Tres verbs que canvien trajectòries. La resta –culpes, tòpics– no cura. L’evidència, sí.