Dic per endavant que no soc caçador, però en tots els pobles petits de muntanya convivim amb ells al llarg de tota la vida, i els considerem útils i necessaris per mantenir l’equilibri ecològic al territori.
Aquesta constància i naturalitat en la convivència prové del coneixement del territori i de tenir idees i xifres clares de quan una espècie animal és útil i de quan és perjudicial per a la pròpia espècie i per a les altres.
Els qui ja tenim uns quants anys recordem la baixa incidència d’accidents de trànsit per culpa de l’excés de porcs senglars o l’escassa presència de cabirols i cérvols en prats i boscos. D’aquella escassedat, en només vint o trenta anys, s’ha passat a constatar una abundància que produeix danys irreparables a finques, sembrats i traspàs de malalties cap a animals domèstics.
Encara ara estem sota la crisi de l’epidèmia de la pesta porquina africana (PPA) que s’ha pogut contenir al voltant d’on va aparèixer (parc de Collserola), però que obliga a estar atents en l’àmbit de tot el país per si traspassa el cercle que s’hi ha establert.
Parlem de porcs senglars, l’espècie més estesa per tot el país, amb xifres que van dels 160 als 200.000 exemplars, quan els experts recomanen xifres no superiors als 60 o 70.000. La diferència és abismal, i si no volem prendre mal en tots els aspectes, cal actuar amb la diligència i proporcionalitat requerida.
I en aquesta nova etapa, la feina que fan els caçadors s’ha convertit en “indispensable”, per necessària i, a més, urgent. D’aquí el canvi en la percepció de molta gent de veure en ells ja no persones dedicades a matar per matar, sinó a practicar unes accions en una doble direcció. D’una banda, donen sortida a una afecció que en moltes ocasions ha passat de pares a fills i filles, i alhora servir de protectors de l’espècie i de les que amb ella conviuen. Un canvi paradoxal que algun dia havia d’arribar. Ja era hora!
I, en aquesta nova etapa, és quan s’han d’emprendre alguns canvis notables perquè les societats de caçadors tinguin una vida més fàcil i no es vegin sotmeses a un munt de supervisions i contradiccions que compliquen enormement el seu funcionament quotidià. També han d’aconseguir donar sortida a un munt de tones de carn, de bona carn que aquí consumim molt poc. És qüestió de fer pedagogia i donar facilitats perquè centenars de restaurants i supermercats la tinguin disponible.
De tot plegat, em consta que el Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació està al capdavant de canvis importants a l’hora de planificar, programar i activar actuacions perquè la fauna salvatge tingui nivells de sostenibilitat i no traspassi límits com ha passat en els darrers anys. Fàcil de dir, però complicat de gestionar, perquè parlem de canvis duradors i persistents durant anys. Res d’arrencades de cavall i parada d’ase. Convé bona diagnosi i bona previsió i planificació perquè quedin lligats bé tots els elements que intervenen en el problema. Aviat en tindrem informació que puntualment traslladarem.