Soc ben conscient de la dificultat enorme i creixent que té la política local quan els principals condicionaments són externs a la ciutat, i quan tampoc no es tenen les eines adequades per poder-los governar.
Potser és per això que ara que som a mig mandat, des del meu punt de vista, ni govern ni oposició no són capaços d’omplir el buit que es produeix entre la gestió de les coses concretes i la grandiloqüència de les grans paraules. En el govern, com és habitual, hi predomina l’autosatisfacció. A vegades amb excessos, com sostenir que Terrassa és la capital de la qualitat de vida. I a l’hora de mostrar una més que raonable preocupació pel creixement demogràfic desmesurat i el possible col·lapse dels serveis públics, el cert és que a nivell municipal no hi ha instruments ni per regular l’arribada de més població, ni es disposa dels recursos i capacitats per fer les inversions necessàries en escoles, CAP o serveis socials. De fet, no hi ha res a fer perquè preval la legislació espanyola vigent d’estrangeria, ni el govern de la Generalitat hi pot posar remei mentre duri l’espoli fiscal que arrosseguem de fa dècades.
Però es podria esperar que l’oposició sabés aprofitar l’ocasió per explicar quin és el seu projecte alternatiu. El “cap on anem” que reclama la cap de l’oposició Eva Candela a l’alcalde Jordi Ballart. I, tanmateix, tampoc no passen de qüestions genèriques com la “manca de lideratge”, el “pensar en gran”, “combatre les desigualtats” o el “no caure en el populisme o la propaganda”, que també són expressions tòpiques i més que previsibles de tota oposició. Fa mesos que segueixo els reportatges que diàriament publica “El Punt Avui” sobre els municipis de Catalunya. I l’esquema argumental sempre és el mateix: els governs es mostren satisfets amb les accions concretes -l’asfaltat, la neteja, un casal d’avis...- i exigeixen més recursos de la Generalitat, mentre que l’oposició reclama lideratge i grans projectes i critica les grans desigualtats, la inseguretat i el populisme de l’alcalde. Sempre és el mateix, siguin del color polític que siguin uns i altres, que en això els papers són perfectament intercanviables.
Tornem a Terrassa, però. La percepció exterior -segur que injusta amb la realitat- és que, en públic, al govern li falta èpica i a l’oposició li sobra retòrica. Ballart ha optat, amb bons resultats electorals, per la proximitat, pel carrer, per les Xarxes, i això és políticament efectiu però prosaic. I l’emocionalitat l’ha traslladat al pla personal. Per la seva banda, el PSC i ERC reclamen grandesa, però semblen molt condicionats pels discursos i els interessos de les seves organitzacions en l’àmbit nacional, amb una presència discreta al carrer i una fredor política poc atractiva pels temps que corren. Del PP i de Vox què dir-ne si no que la seva política és artificiosa, arbitrada per interessos no tan sols fora de Terrassa sinó molt lluny de Catalunya, i només suportats per un mapa mediàtic televisiu espanyol que els fa falsament rellevants aquí. A més, que els de Vox acusin de propaganda a Tot per Terrassa, ells que són els mestres de la pirotècnia mediàtica, té delicte! (I que alguns es freguin les mans amb aquestes pràctiques, molt lamentable).
A mig mandat fa de mal imaginar com seguirà la política local. Som a mig camí. I tot sembla molt precari, des de la continuïtat dels actuals caps de llista, passant per la temptació de crispar els plens, i sobre quines majories i governs nacionals i estatals condicionaran, d’aquí a dos anys, els equilibris municipals. En política municipal, el curt termini es menja la perspectiva llarga.