Vivim una autèntica emergència habitacional des de fa massa anys. De la crisi-estafa hipotecària del 2008 hem passat, sense pausa, a la crisi-especulació de la bombolla dels lloguers impagables.
Per primera vegada tant al CEO, com a CIS l’habitatge s’ha situat com la primera preocupació de la ciutadania a Catalunya i a la resta de l’Estat.
Aquesta vulneració sistemàtica del dret a l’habitatge té conseqüències importants pel desenvolupament d’un projecte de vida, especialment per a molts joves que veuen com s’allarga la seva emancipació per la impossibilitat de trobar un habitatge a un preu assequible.
Sense la força i la determinació del moviment pel dret a l’habitatge aquesta crisi i estafa encara tindria conseqüències molt més greus. La societat civil organitzada ha fet el que no feia l’administració i ha marcat el camí per posar límits a l’especulació salvatge. Des de la PAH aturant milers de desnonaments i reallotjant a famílies, fins a la defensa de les persones llogateres, que tampoc s’entendria sense la lluita constant, multitudinària, ferma i valenta del Sindicat de Llogateres.
A Catalunya, el preu mitjà dels lloguers el 2024 va ser de 877,9 euros al mes. A Terrassa, de 669,22 euros. Una pujada d’un 68% en els darrers deu anys, mentre que els salaris només han pujat un 2,9%. Tot i que les competències en matèria d’habitatge són autonòmiques, els Ajuntaments també poden jugar un paper important, bàsicament perquè són propietaris de sòl o legislen i decideixen sobre la seva gestió.
I és aquí on voldria centrar aquest article, en què ha fet l’Ajuntament de Terrassa en els últims anys en matèria d’habitatge i poder discernir si ha treballat per a garantir el dret a l’habitatge o més aviat pel contrari.
En primer lloc, fem un repàs a què s’ha fet a la ciutat en els últims, per arribar al que estem veient ara i que anunciava aquest mateix Diari a bombo i plateret el gener passat, “boom immobiliari de 2.500 habitatges que es construiran a la ciutat, que no s’havia vist des de la dècada dels 2000”, un boom que va ser el que ens va portar a la major crisi habitacional d’aquest país. Partim de la hipòtesi que Terrassa no necessita qualsevol tipus d’habitatge, sinó que necessita només habitatge protegit indefinidament de lloguer social i assequible que en gran part ha de ser públic i en altra part en col·laboració amb entitats sense ànim de lucre o privats amb lucre limitat; Terrassa no necessita habitatges a preu de mercat, que no pot pagar la majoria de la població que té dificultats per accedir a un habitatge.
En els últims cinquanta anys s’han construït a Terrassa 10.575 habitatges de protecció oficial, dels que actualment només en queden uns 6.000. Els últims habitatges públics que es van entregar van ser en 2011 a les promocions de Torre-Sana, catorze anys sense construir ni un sòl habitatge públic, d’aquests Jordi Ballart n’ha estat alcalde 11. Per saber si a Terrassa s’han fet molts habitatges de protecció o pocs ens podem comparar amb les nostres veïnes de Sabadell, mentre que ells van construir 4.324 HPO entre 2001 i 2017, a Terrassa se’n van construir 1.827.
Des de l’octubre de l’any passat tenim aprovat el Pla Territorial Sectorial de l’Habitatge l’eina de planificació per arribar en vint anys al 15% d’habitatges destinats a polítiques socials, una fita, que segons la llei pel dret a l’habitatge del 2007, hauríem d’haver assolit el 2027 i que ara s’amplia fins al 2044. I en quina situació està actualment Terrassa?
Terrassa té un parc del 8,2% d’habitatges destinats a polítiques socials, per arribar al 15%, necessitem 10.333 habitatges d’aquestes característiques en 20 anys. Recordeu que hem dit que en cinquanta anys es van construir a Terrassa 10.575 habitatges protegits? Aquest és el veritable repte al qual s’enfronta la ciutat si volem garantir el dret a l’habitatge, com ampliar el parc destinat a polítiques socials, que no ha de ser només construint, també comprant, aconseguint cessions i intervenint sobre els habitatges buits. Queda clar que Terrassa no necessita més habitatges a preus de mercat, que acaben en la majoria dels casos en mans d’inversors que ja tenen altres habitatges i no en mans de qui busca comprar el seu primer habitatge per viure.
I què ha fet Ballart en els últims anys en matèria d’habitatge a la nostra ciutat? Doncs molt poca cosa, per no dir res. Ha tingut solars públics abandonats i ha estat incapaç de tenir el lideratge necessari per mobilitzar-los i que mitjançant diferents estratègies (promoció directa per l’empresa pública Habitatge Terrassa, cessió de drets de superfície a entitats sense afany de lucre, cessió a l’INCASÒL...) tinguéssim actualment un parc d’habitatge de lloguer social i assequible bastant més gran del que tenim. Però encara hi ha més, ha bloquejat la proposta d’aplicar el 30% d’habitatge protegit a les rehabilitacions i noves construccions dins de la ciutat, com ja fan Barcelona, Mataró, Montcada i Ripollet, el que podria haver aportat uns 1.200 habitatges protegits a la ciutat, No ha volgut enfrontar-se al lobby immobiliari de la ciutat i com és habitual ha menyspreat una proposta treballada i defensada pel moviment pel dret a l’habitatge i recollida al Pla Local d’Habitatge.
Tampoc ha comprat, o ha comprat molt pocs habitatges per tanteig i retracte, una eina clau per ampliar el parc públic. En canvi, ho ha confiat tot a les reserves en nous desenvolupaments de creixement de la ciutat o en convertir antigues fàbriques en nous sectors residencials, facilitant el màxim de beneficis als promotors privats (l’AEG, Vapor Cortés, Sala i Badrinas, la Rambleta, Can Colomer), unes operacions que semblen més aviat nous “pelotazos” urbanístics del passat, més que solucions al greu problema de l’habitatge que vivim a la ciutat.
Davant aquest context d’emergència habitacional i de mobilitzacions massives, els Comuns hem posat l’habitatge com a la nostra màxima prioritat, ho vam fer a Barcelona durant vuit anys convertint les polítiques d’habitatge en referent estatal i europeu i ho estem fent a la Generalitat perquè la legislatura catalana sigui la legislatura del dret a l’habitatge.
Ara cal que a Terrassa l’habitatge també sigui una prioritat, cosa que el govern municipal de TxT i JxC no volgut o sabut fer fins ara.