Fa setmanes que a Terrassa es respira un ambient preelectoral. I no pas perquè els partits hagin oficialitzat els seus candidats a l’alcaldia, sinó perquè s’ha intensificat l’activitat comunicativa.
D’una banda, una allau de publicitat institucional; de l’altra, una proliferació de missatges polítics destacant actuacions al territori —o denunciant-ne la manca.
Recentment, el president de la FAVT recordava que l’any 2023 l’entitat va plantejar la necessitat de donar més visibilitat a les activitats organitzades per les associacions veïnals, especialment durant les festes majors de barri. Dos anys després, la resposta municipal ha arribat en forma d’un carnet de fidelització que permetrà participar en una rifa per optar al “privilegi” de pujar al balcó de l’Ajuntament durant l’acte d’inici de la Festa Major de Terrassa del 2027.
La proposta contrasta amb altres idees que fa temps que són sobre la taula. Revisant articles antics, n’he recuperat un del 2024 en què plantejava diverses mesures concretes per reforçar el teixit associatiu: la creació d’un catàleg d’activitats impulsades per entitats, grups i col·lectius, gratuïtes o a preus assequibles; una central de compres per reduir costos; una xarxa de voluntariat per donar suport a l’organització d’actes o a serveis com els punts lila; una millor coordinació amb iniciatives impulsades per l’Ajuntament o altres administracions; o mecanismes per facilitar el patrocini d’activitats i la compra compartida de material.
Malauradament, sembla que ni aquelles propostes van ser tingudes en compte ni s’ha consultat prou les entitats a qui va dirigida aquesta nova iniciativa.
Però no es tracta d’un cas aïllat. En els darrers mesos hem vist inauguracions per fases, anuncis que reediten compromisos ja coneguts, campanyes de dinamització comercial a través de festes temàtiques, retrets polítics al ple per declaracions fetes a les xarxes socials mentre es practica exactament la mateixa estratègia, o, més recentment, la convocatòria d’un pacte contra l’incivisme impulsat pel mateix govern municipal.
Pel que fa a la neteja, la percepció ciutadana és clara: la ciutat continua transmetent una sensació de brutícia que preocupa. No poso en dubte l’augment dels recursos destinats al servei, però sí l’eficàcia dels resultats obtinguts. I aquesta diferència entre la inversió realitzada i la percepció dels veïns hauria de convidar a una reflexió profunda.
Per això sorprenen declaracions com les d’un regidor afirmant que “falta moltíssima pedagogia perquè la gent aprengui a fer-ho bé”. Sorprenen perquè traslladen la responsabilitat gairebé exclusivament a la ciutadania i evidencien una preocupant manca d’autocrítica. Escoltar els veïns també implica acceptar que els serveis públics poden no estar funcionant com cal.
Calen campanyes de civisme, sens dubte. Però també cal millorar un servei de neteja que avui presenta mancances evidents. I, una vegada més, convindria replantejar sistemes poc operatius, com l’actual model de recollida de mobles mitjançant trucada prèvia, i substituir-lo per un sistema més simple i comprensible basat en dies fixos de recollida. La resta implica reforçar la inspecció i aplicar les sancions quan correspongui.
També assistim a un degoteig constant de notícies sobre el futur recinte firal: la seva ubicació, la seva rellevància estratègica o les visites institucionals per conèixer experiències d’altres ciutats. Fins i tot hem vist el nostre alcalde reunint-se amb el de Girona per estudiar el model gironí. El que encara no hem vist és una reunió amb el veïnat del barri que haurà d’acollir el projecte per preguntar-li quin model considera més adequat.
La falsa proximitat que ofereixen les xarxes socials no pot substituir les reunions presencials, les trucades o el contacte directe amb la ciutadania. La ciutat es pot planificar des d’un despatx, però si els projectes es modifiquen a la primera crítica o es construeixen sense escoltar les parts implicades, no estem parlant de governança participativa, sinó d’una forma de populisme que difícilment contribueix a generar consensos duradors.
El que és públic i el que és col·lectiu es construeixen des de la proximitat, des del diàleg, des de la discrepància i també des de la capacitat d’arribar a acords. Es construeixen mirant les persones als ulls.
Terrassa necessita recuperar aquesta manera de fer política. I, sobretot, necessita que el pròxim govern municipal aporti un nou estil de govern. La ciutat ho reclama i ho mereix.