Hi ha una fatiga de la qual gairebé ningú parla. No apareix als informes de salut laboral, no acostuma a formar part de les estadístiques oficials i rarament es converteix en objecte de debat públic. És una fatiga silenciosa, acumulativa i profundament humana. És la fatiga dels qui durant anys han estirat el carro. Parlo d’aquelles persones que sempre han assumit responsabilitats.
Les que quan apareix un problema no busquen culpables sinó solucions. Les que quan una organització trontolla fan un pas endavant. Les que creen empreses, lideren equips, impulsen projectes, eduquen persones, generen ocupació o simplement decideixen no quedar-se de braços plegats esperant que els altres resolguin les dificultats.
Són persones que existeixen a tots els àmbits de la societat. A les escoles, a les empreses, a les administracions, a les entitats socials i a les famílies. Persones que sovint no fan soroll perquè estan massa ocupades treballant. Persones que no acostumen a aparèixer a les fotografies perquè són les que estan organitzant l’acte. Persones que no busquen protagonisme perquè la seva energia està posada en els resultats. Durant dècades se’ns ha explicat una història molt atractiva. La història segons la qual l’esforç sempre té recompensa, la preparació obre portes, el talent acaba trobant el seu lloc i la competència és reconeguda. És una història reconfortant. El problema és que la realitat és molt més complexa. Amb els anys descobreixes que el món no funciona exactament així. Descobreixes que hi ha persones extraordinàriament preparades que continuen lluitant cada dia per tirar endavant. Professionals brillants que han dedicat la seva vida a formar-se, a créixer i a aportar valor i que, malgrat tot, continuen havent de demostrar constantment qui són i què són capaços de fer.
I al mateix temps descobreixes una altra realitat molt menys agradable. Descobreixes que no sempre ocupen posicions de responsabilitat els més competents. No sempre prosperen els qui més aporten. No sempre són reconeguts els qui sostenen les organitzacions. Massa sovint avancen persones que han desenvolupat una extraordinària habilitat per ocupar espais sense assumir riscos, per gestionar aparences sense generar valor o per navegar pels sistemes sense comprometre’s excessivament amb res, però molt hàbils a col·locar-se a qualsevol preu fins i tot passant per sobre de la seva dignitat.
És una reflexió que pot semblar rancuniosa, ho sé. Però l’experiència té l’avantatge de permetre’ns observar la realitat sense necessitat d’edulcorar-la ni d’amagar-la i molt menys callar-la amb distància i serenitat.
Al llarg de la meva trajectòria he conegut persones extraordinàries. Empresaris que hipotecaven el seu patrimoni per mantenir llocs de treball. Docents que dedicaven hores infinites a alumnes amb dificultats. Directius que assumien responsabilitats que ningú no volia. Professionals que quan una situació es complicava feien una passa endavant mentre altres feien una passa enrere. Però també he conegut una altra realitat. He conegut persones que han convertit la comoditat en una forma de vida. Professionals instal·lats en una zona de confort permanent. Treballadors que semblaven dedicar més temps a organitzar les vacances familiars, buscar activitats per al cap de setmana o navegar per internet que no pas a generar valor per a l’organització que els pagava el sou. Persones que enviaven un correu electrònic al matí i consideraven que la jornada ja estava pràcticament resolta.
El que és més preocupant no és que aquestes situacions existeixin. Han existit sempre. El que resulta inquietant és comprovar com sovint conviuen dins del mateix sistema persones extraordinàriament compromeses amb altres que viuen permanentment a remolc de l’esforç aliè sense que aparentment existeixi una diferència proporcional ni en el reconeixement ni en les conseqüències.
Potser una de les grans injustícies del nostre temps no és que existeixin persones poc compromeses. La veritable injustícia és que massa sovint els sistemes estan dissenyats perquè els compromesos compensin permanentment la manca de compromís dels altres. La societat exigeix molt més als responsables que als irresponsables. Als competents se’ls encarreguen noves tasques. Als que compleixen objectius se’ls fixen objectius més elevats. Als que resolen problemes se’ls entreguen problemes encara més complexos. Als que estiren el carro se’ls demana que continuïn estirant. Mentrestant, aquells que aporten poc continuen aportant poc. Aquells que esquiven responsabilitats continuen esquivant-les. Aquells que han convertit la mediocritat en una estratègia de supervivència rarament suporten la mateixa pressió, són uns vividors, en conec uns quants.
I és aquí on apareix la fatiga. No una fatiga física. No una manca de motivació. No una crisi vocacional. És la fatiga de la responsabilitat. La fatiga de ser sempre el motor. La fatiga de ser la persona que troba solucions quan els altres encara busquen excuses.
Des de la neurociència sabem que el cervell humà necessita percebre una certa coherència entre esforç i recompensa. Els sistemes de motivació estan dissenyats per funcionar així. Quan invertim temps, energia i recursos esperem obtenir algun tipus de retorn. No necessàriament econòmic. També pot ser reconeixement, estabilitat, sentit o tranquil·litat. Quan aquesta percepció desapareix durant massa temps apareix el desgast i no és perquè la persona sigui feble, ans al contrari, apareix precisament perquè és forta.
Les persones que estiren el carro desenvolupen una tolerància extraordinària a la frustració. Són capaces de continuar quan altres abandonarien. Són capaces de reinventar-se una vegada i una altra. Són capaces de superar obstacles que deixarien fora de joc molta gent. Però fins i tot els cervells més resilients tenen límits. Per això moltes persones altament competents no se senten fracassades. Se senten cansades.
I és una diferència fonamental. El fracàs implica la percepció de no haver estat capaç. El cansament apareix quan has estat capaç massa temps. Quan fa trenta o quaranta anys que resols problemes. Quan has creat empreses, projectes, iniciatives i oportunitats. Quan has ajudat centenars o milers de persones. Quan has assumit riscos que altres no haurien assumit mai. És aquí quan veus que l’èxit no és la notorietat, ni el reconeixement, ni tan sols l’orgull. L’èxit personal és la tranquil·litat. La possibilitat de continuar aportant valor sense viure permanentment en estat de lluita. La possibilitat de treballar perquè t’agrada allò que fas i no perquè necessites demostrar una vegada més la teva vàlua. La possibilitat que l’experiència acumulada durant tota una vida generi finalment una mica de serenitat a tu i als que t’acompanyen.
Potser el problema no és que els qui estiren el carro estiguin cansats. Potser el problema és que fa massa anys que arrosseguen persones que ni tan sols són conscients que viatgen damunt del carro, però els carros no avancen sols i aleshores, potser massa tard, entendrem el valor immens de les persones que durant tota una vida han fet possible que els altres continuessin avançant de manera poc rellevant.