Vist que els governs i els partits se solen guiar per les enquestes d’opinió, i que mitjans i tertulians s’hi agafen com a ferro roent, caldria millorar molt la cultura estadística del ciutadà per tal de no deixar-se entabanar.
Em refereixo, ara, al Baròmetre de la Ciutat de Terrassa de 2026 que hem conegut aquesta setmana. Hi faré unes breus observacions per a orientació general del 70% dels terrassencs que l’enquesta diu que diuen que s’informen llegint aquest diari. Primera. I és que són moltes les qüestions metodològiques que relativitzarien el valor que s’han donat a les dades. Em limitaré, però, a un exemple. Les enquestes tenen un marge d’error segons la població que pretenen representar. En aquest cas s’han fet 829 enquestes per conèixer l’opinió de 194.758 individus de més de 18 anys, i el marge d’error és de +/- el 3,4%. Apliquem-ho a la “satisfacció general de viure a Terrassa”, la dada més destacada -però s’hauria de fer amb totes les altres-, i que ha resultat d’un 7,23 sobre 10. Doncs bé, vista la desviació estàndard i altres detalls tècnics, en realitat el valor estadísticament significatiu va del 7,09 a 7,37 sobre 10. Això vol dir que establir una comparació amb la satisfacció de l’any anterior, que era de 7,36 -al qual també caldria aplicar el seu marge d’error-, i dir que hem reculat, és d’una total absurditat estadística. De fet, el marge d’error converteix pràcticament totes les comparacions que s’han fet en ridícules i no se’n pot treure cap conclusió.
Segona. Una enquesta d’opinió no mesura coneixements sinó percepcions subjectives. Que un 23,6% de terrassencs consideri que el problema més greu de la ciutat és el de la inseguretat, no vol dir que ho sigui realment. És una percepció que, en molt bona part, ha estat construïda al marge de la pròpia experiència, marcada sobretot per l’impacte massiu de mitjans no catalans d’orientació populista i conservadora. De fet, són les mateixes enquestes d’opinió les que influeixen en aquestes percepcions, en una mena de cercle viciós en què és molt rellevant saber com es fan les preguntes que condicionen les respostes. En aquest Baròmetre mateix s’arriba al paroxisme d’aquest joc dels disbarats quan a la pregunta 18 es pregunta per la percepció que l’enquestat creu que es té de Terrassa: és a dir, es pregunta per la percepció d’una percepció!
Tercera. Una qüestió que se sol minimitzar en les dades d’una enquesta és el paper dels -pocs- que s’atreveixen a reconèixer que no saben la resposta. Aquí, més d’un 40% d’enquestats valents del Baròmetre diuen que no saben quins partits són al govern de la ciutat. I no sabem quants ho saben realment del 60% que diuen que ho saben! Per tant, les valoracions sobre les polítiques i els partits inevitablement es deuen a percepcions subjectives o a adhesions prèvies al coneixement que realment se’n té. Així, no és estrany que el 35% reconegui que no sap cap actuació positiva i el 39% cap de negativa duta a terme per l’Ajuntament de Terrassa. No és que no hi hagi res positiu o negatiu: és que no se’n té informació. En un cert sentit, podem dir que l’enquesta sobretot mesura el grau de desinformació dels enquestats.
I així podríem seguir si volguéssim posar en un context precís el valor dels resultats del Baròmetre. Començant per la qualitat de la mostra -sobrevalora els nascuts a Terrassa en un 5% i menysvalora els nascuts fora d’Espanya en un 6%-, per no parlar de la imprecisió sobre què s’entén per “qualitat de vida” o què significa per a un terrassenc si li agrada “la seva gent”. I sempre, recordant que a totes les dades caldria aplicar-los el marge d’error estadístic. L’oportunisme que han mostrat els partits polítics a l’hora de valorar els resultats és proporcional a la seva ignorància en qüestions d’enquestes i estadístiques.
El gran sociòleg Pierre Bourdieu sostenia que l’opinió pública no existeix, en el sentit que es tracta de percepcions fabricades -i imposades- interessadament a partir de preguntes esbiaixades i respostes desinformades. Que poc que ens coneixem, i com ens agrada enganyar-nos!