Que Lluís Bernils, del Celler de Matadepera, hagi rebut el Premi Santi Santamaria és un acte de reconeixement ben merescut. I molt especialment pel fet de vincular el seu nom al del llegendari Santi Santamaria, del Racó de Can Fabes a Sant Celoni.
Confesso que no soc d’anar gaire d’anar a restaurants. A casa ens agrada cuinar, i ja ens anem servint tant en el dia a dia com a les festes. Tampoc, ho sap tothom, no soc crític culinari i la meva opinió –que la tinc– no és la d’un expert i, per tant, no té gens d’interès públic. Però sí que sé quins són els tres o quatre restaurants locals en els quals menjo de gust i, sobretot, que m’hi sento bé, ben atès i ben tractat. I certament, el Celler de Lluís Bernils i fills n’és un, si no el millor de tots.
Però ara no parlaré de la cuina exquisida que es fa al Celler: parlaré del clima, l’estil, i diguem-ne l’esperit que en Lluís i els seus fills saben crear, més que al seu restaurant, en podríem dir a casa seva. I és que del Celler cal destacar-ne diversos components essencials. Un és el clima que ofereix l’espai, càlid, acollidor, però sense amaneraments estètics que l’espatllarien. Ni massa petit, per no semblar que menges amb els del costat, ni massa gran per semblar un establiment turístic pensat per a passavolants indiferents.
Ja he dit que no pretenc fer de crític culinari –vegeu que no uso el terme “gastronòmic”, d’una pedanteria que no encaixaria amb el Celler–, però és evident que la cuina que s’hi fa no només és saborosa, sinó que també contribueix a crear l’estil que s’hi respira. És el profund respecte pel producte, que mai no s’emmascara; és la genuïnitat amb la qual es cuina, que permet treure el sabor autèntic d’allò que es posa al plat; és l’equilibri de les combinacions de gustos i textures que defugen l’estridència i que sense esquivar l’originalitat, busquen crear-hi una relació amable.
Però si l’espai és fonamental per a l’acolliment i el que s’hi menja no és només aliment sinó també coherència, el que completa l’esperit de la casa és l’acompanyament personal. No puc dir que conegui gaire la família Bernils, és cert. Però el cas és que amb una sola ocasió que els donis en tenen prou perquè se’t facin familiars. Parlo d’una acollida cordial i atenta, d’una conversa mesurada i transparent i d’un tracte empàtic amb el qual el Lluís aconsegueix compartir ràpidament les teves alegries, preocupacions i, quan cal, les tristeses.
M’ha fet feliç que els hagin donat el premi per totes aquestes raons. Però celebro especialment que la distinció porti el nom de Santi Santamaria, perquè tinc el convenciment que tant per l’espai, com per la cuina, com pel personatge, el Celler i en Lluís són, pel que he conegut, el més semblant amb el Racó de Can Faves. Només hi vaig anar un parell de vegades i ja fa molts anys, però en tinc un record fresc. I, segons aquesta memòria, tinc la certesa que l’un jugava i l’altre encara juga a la mateixa lliga.
Al contrari dels establiments que se situen, impertèrrits, per damunt de les circumstàncies històriques generals i locals, o que es mouen al marge de les tradicions culinàries per fer-se simpàtics als passavolants, saber –com explica el mateix Lluís– que el Celler de Matadepera hagi patit a la mateixa pell les crisis del tèxtil, la financera del 2008 o la covid, i que malgrat les dificultats, hagi superat totes les repercussions –també personals– que comporten, li acaben de donar l’autenticitat que ara li ha premiat el Fòrum Gastronòmic de Barcelona 2026. Enhorabona, i per molts anys!