Treballador social i psicòleg en formació
Hi ha un instant que ningú t’explica: obres l’aplicació del banc i veus que allò que consideraves segur ja no hi és. No és només la xifra que falta; és el buit que et queda a dins, la sensació que t’han esquinçat una part de la confiança quotidiana que et permetia viure sense recel.
Pot passar a la veïna que paga en línia, al jove que cobra la primera nòmina o a la persona gran que contesta una trucada que sembla oficial. Les estafes d’avui no són descuits ni errors individuals; són operacions d’enginyeria social professionalitzades, dissenyades per activar els mateixos mecanismes de bona fe i urgència que la societat ens ensenya a valorar. I quan es descobreix l’engany, la vergonya i la culpa s’instal·len abans que la ràbia: una resposta emocional calculada pels estafadors, no un judici sobre el caràcter de qui les pateix. És una culpa aliena, imposada, que s’enganxa com una ombra, però que no li pertoca.
Després del cop, la reacció és immediata i responsable: captures, números, dates, denúncia. La persona fa tot el que li correspon i lliura proves concretes. Espera, amb legitimitat, que l’engranatge institucional es posi en marxa. Però la resposta que arriba sovint és explícita i gelada: “No disposem de recursos per a estafes menors”, “Són delictes de baixa quantia”. Aquesta classificació, que es ven com a gestió racional de prioritats, és en realitat un judici de valor que jerarquitza el patiment: com si la pèrdua econòmica, per modesta que sigui, no anés acompanyada d’un desgast psicològic real. Sota aquesta aparent neutralitat pressupostària s’amaga un missatge corrosiu: que qui denuncia per una quantia reduïda està exagerant. I mentre la burocràcia arxiva el cas com a “no prioritari”, el temps juga a favor de les xarxes criminals, que operen amb la tranquil·litat de saber que la seva activitat està, de facto, normalitzada.
Aquesta inoperància selectiva no és un simple tràmit pendent: és una ferida social que reescriu el pacte de convivència. Quan el sistema respon que “no val la pena” investigar el teu cas, la percepció que la protecció és un privilegi i no un dret erosiona el vincle ciutadà. Si la institució classifica les víctimes segons el saldo perdut, la ciutadania internalitza que ha de vigilar constantment i normalitzar la pèrdua com un preu inevitable de la vida moderna. Les conseqüències són reals: més aïllament, menys col·laboració amb les investigacions i un ressentiment silenciós que no neix de la imprudència, sinó de la falta d’una resposta proporcional al delicte, no al pressupost.
No demanem miracles ni operacions espectaculars, exigim un dret bàsic: no ser deixats sols ni jutjats en silenci. Qui denuncia espera que les proves es tractin amb diligència, que es reconegui la seva condició de perjudicada i que es comuniquin clarament els passos següents. Calen protocols àgils, una coordinació real entre bancs, policies i serveis d’atenció, i que la informació no s’ofegui en calaixos administratius. La víctima no és un indicador d’eficiència ni un expedient més: és una persona que ha patit un atac deliberat i mereix un acompanyament que no li traslladi, ni de passada, cap responsabilitat per un fet que no va provocar.
També cal prevenció, però amb un missatge èticament inqüestionable: reconèixer les tècniques de manipulació és una eina de defensa col·lectiva, no un examen de supervivència individual. Les campanyes han de deixar clar que caure en un parany psicològic no és signe d’ingenuïtat, sinó el resultat d’una maquinària que estudia i explota patrons cognitius universals.
La informació ha de servir per actuar ràpidament, trencar el silenci i facilitar la denúncia, mai per alimentar l’autoculpa. I, sobretot, la prevenció no eximeix les institucions de la seva responsabilitat ineludible: actuar quan el delicte ja s’ha comès. La diferència entre qui recupera l’equilibri i qui queda marcat per l’abandó no rau en la prudència de la víctima, sinó en la rapidesa, la transparència i la voluntat real de les estructures que haurien de protegir-la.
Una estafa et pot buidar la cartera; la inoperància institucional et buida per dins. Quan la lentitud o la indiferència acaben protegint de facto l’agressor, el que es trenca no és només un compte corrent: es fractura el teixit que sosté la convivència. Recuperar-lo exigeix desculpabilitzar explícitament qui pateix, respondre amb visibilitat i assumir la responsabilitat sense condicions.
Si volem una societat en què la gent se senti segura, cal que les institucions compleixin la seva part: no és un luxe, és la condició mínima perquè la vida en comú sigui possible. I perquè ningú hagi de carregar mai amb la culpa d’un delicte que no va cometre, ni amb la vergonya d’haver estat considerat “un cas menor”.