He tingut els millors pares que podia tenir a la vida: el pare em va ensenyar el valor de l’esforç i del treball; la mare, em va ensenyar que el més important a la vida és la família, i educar els nens, ja que les criatures són el més sagrat que ens ha donat la vida.
Aquesta herència que m’han donat l’he interioritzat bé i són els valors que m’han transmès.
Ja s’han acabat les vacances, per tothom merescudes, però el que em fa més feliç de tot és tenir unes vacances sense incidències (com ha estat aquest any) i arribar a casa bé. I poder dir a la família que ja ets a casa. Envio sempre un WhatsApp als meus germans dient que he arribat bé.
Dit això, però, encara sento aquella buidor quan aterra l’avió i no puc fer una trucada a la mama per dir-li que ja hem arribat bé. I ja han passat més de vuit anys i mig que ens va deixar. El temps no ho curarà mai. És més, com més temps passa, més la trobo a faltar.
A vegades encara tinc l’impuls de marcar el telèfon de la mare, el seu número no se m’esborrarà mai de la meva ment. Aquesta buidor no s’omplirà mai amb els anys, ja que el buit d’un pare o d’una mare ningú mai el podrà substituir ni restablir. Només s’aprèn a viure sense ells. La mare ja em va anar ensenyant un any abans que marxés com havia de seguir la meva vida, actuant amb responsabilitat i a la vegada, gaudint de la vida. Ella em va dir que a la vida no estaria mai sola, que jo soc una persona molt sociable i que trobaria persones de bon cor que m’anirien guiant en el camí de la vida i que jo les ajudaria a elles també, aportant-los alegria i bondat, i el sentit de fer les coses ben fetes i acabades, com ella em va ensenyar. En una cosa tenia raó:
Dimarts passat, pocs minuts abans de posar el mòbil en “mode avió” per volar de Lisboa cap a Barcelona, vaig sentir un clic al mòbil: la meva professora de ioga, la Sílvia Castellà, que sabia que estàvem a Portugal, m’ha enviat un missatge preguntant-me si estàvem bé, ja que hi havia molts incendis a la zona oest de la península, i sabia que ens movíem per aquella zona.
Aquest missatge val tot l’or del món. Em vaig sentir apreciada per una persona que fa un any encara no la coneixia, i que no és de família de sang, em preguntava, de tot cor, i amb preocupació, si realment estàvem bé. Vaig sentir que algú es preocupa per nosaltres.
Se’m van posar els ulls vidriosos i em van caure quatre llàgrimes d’emoció perquè algú a la vida, que no sigui la família, ha pensat en el meu fill i amb mi, preocupant-se de veritat, per si ens havien afectat els incendis, i quin dia arribàvem a casa.
Un altre cas de família que no és de sang l’he viscuda aquests dies, a la ciutat de Lisboa. Passar quinze dies en aquesta ciutat portuguesa dona per molt, ja que hem estat fent vida local i no només de “turistes”: anar a comprar al supermercat Continente, cada dia anar a comprar el pa a la Padaria Portuguesa i parlar amb la mateixa noia i que ja sàpiga com servir-te el cafè amb llet, cuinar a l’apartamentet que vam llogar, parlar amb els veïns del carrer – amb portuguès, és clar!- ,assistir a unes classes de gimnàstica amb anglès, prèviament contractades… En fi, fer vida local.
Durant aquests dies he estat parlant amb una veïna, que viu a la rue do Lapa, d’edat avançada. Aquesta dona té el cap molt clar i ens ha explicat molta història de Lisboa. Viu en un pis que no té ni 15 metres quadrats: té un fogonet petit, una màquina de cosir, amb una petita taula, i un llit, en una habitació que té una mini finestra. La dona ens va fer passar a casa seva i ens ho oferia tot. Em va regalar un gosset de ceràmica que s’estimava molt i em va dir que me’l donava de tot cor (“de coraçaõ”). Em vaig emocionar.
Em va ensenyar les nines de drap que cosia, i em va dir que eren unes maleducades perquè estaven nues. I sabeu per què estaven nues? Perquè no tenia diners per comprar-los una mica de roba i fer-los el vestit. Aquella nit em va costar dormir. Ja sé que al món hi ha molta pobresa, però sentir-ho explicar de primera mà, em va trencar el cor.
I la dona és feliç amb el que té. I em va dir, amb portuguès, que per viure no li cal gran cosa. I li vaig dir: i vostè està bé en aquest piset tan petit? I va dir que sí, que era casa seva, i que tenia un acord amb el propietari que no la podien treure d’allà. I ella feliç i agraïda de la vida perquè no li faltava res perquè els seus nebots li portaven menjar (no tenia fills).
Una dona agraïda i contenta per tot el que té, i que no li fa falta res més. La fe en Déu és el motor de la seva vida i sap que Déu mai l’abandonarà.
Aquesta dona m’ha donat una lliçó de vida: la felicitat no la troba en els luxes, que no en té ni un, sinó en la seva bondat i entrega als altres. Amb portuguès (el que no ho entenia, ho traduïa amb el traductor) em va dir que a dalt, al cel, no hi ha canvi, i que no ens emportarem res. Això ja ho sabem, però no em negareu que poca gent pensa així, i que ens pensem que som eterns i que ens emportarem totes les nostres pertinences. En paraules d’ella, tot ens ho han deixat per viure en aquest viatge de la vida, i que quan acabi el viatge, ho deixarem tot. És com tenir contractat un “tot inclòs” en un creuer, i quan baixes del creuer, ja no tens dret ni a menjar ni a barra lliure. Doncs la vida és exactament igual. Gaudim-la i aprofitem el “tiquet de la vida” els anys que estiguem per aquí.
Li he promès a la senyora portuguesa que l’any que ve, si torno a Lisboa, l’aniré a veure. De fet, ja li he escrit una carta dient que havia arribat bé. Un exemple més que una persona que no és de sang la pots apreciar tant o més que una tieta o cosina llunyana, que no la veus ni hi parles mai. La sincronicitat i la bona entesa amb les persones no sempre venen acompanyades d’un lligam de sang.