Tinc el convenciment que la festa major va perdent sentit a mesura que es va fent gran la ciutat, qualsevol ciutat, amb honorables excepcions com Mataró o Vilafranca.
Les festes majors de barri vindrien a ressuscitar aquella aroma de poble que les de ciutat gran han perdut, sempre que no hagin caigut en el pecat de la institucionalització. Llegeixo en aquest diari que aquestes festes majors serveixen per fer comunitat. Jo crec que és exactament al contrari, funcionen allà on ja hi ha una comunitat establerta i consistent i la festa major ve a ser, en aquests casos, la cristal·lització d’aquesta comunitat. Si no és així, passen sense pena ni glòria, entre la indiferència dels veïns, com ha passat recentment al meu barri.
Recordo amb molt d’afecte les festes majors de la meva infantesa al barri de Can Palet. La memòria et juga sovint males passades, però, si no vaig errat, eren unes festes autogestionades, vull dir que no hi havia encara associació de veïns ni, per descomptat, ajuts oficials per organitzar-la. Se celebrava per Sant Josep, que era el sant que donava nom a la parròquia i, com a tal, patró del nostre barri i del nostre equip de futbol, el Sant Josep de Can Palet, que en pau descansi. Per tant, hi havia una data de celebració clara i un motiu evident, no sé si totes les festes majors de barri que s’esdevenen aquest cap de setmana poden afirmar el mateix quan, sospitosament, se celebren d’una manera tan simultània.
Era una festa major senzilla: missa, partit de futbol, dinar i ball d’envelat. Segurament em deixo alguna activitat col·lateral que es devia organitzar per als infants, però la columna vertebral era aquesta, com a la majoria de les festes majors de poble. La missa es feia, naturalment, a la parròquia de Sant Josep, al carrer Colom, i era motiu perquè els assistents hi estrenessin la roba d’entretemps, del tot justificada i utilíssima en una època en què encara existia la primavera. El partit de futbol, com la missa, se celebrava al seu lloc natural, és a dir, al cap de futbol del Sant Josep, que era allà on ara hi ha el centre cívic, entre els carrers Colom, Menéndez Pelayo i d’Albinyana. Per cert, aquest darrer carrer va passar, per art d’encanteri i de la democràcia, de referir-se al protofeixista Dr. Albiñana, creador dels “legionarios de España”, a honorar la bonica localitat penedesenca del mateix nom. El dinar se’l celebrava cadascú a casa seva, en aquella època les pitances es feien a casa, serà una mica després que es començaran a organitzar les manduques populars que, com tothom sap, guanyen en allò que s’anomena “fer comunitat” el que perden en qualitat gastronòmica respecte dels àpats casolans. No es pot tenir tot en aquesta vida. L’envelat del ball s’improvisava a les cotxeres dels autocars Gómez, al que aleshores era el meu carrer.
Per a mi aquells balls a cal Gómez van tenir un component de cerimònia iniciàtica, d’entrada a l’adolescència i el seu despertar de la primavera. Vull dir que va ser aleshores i en aquell lloc que vaig ser primerament conscient que això de les nenes, o de les noies, tenia un interès de què no m’havia adonat fins que vaig ser pacient de la primera arrebregada.
No és que no em mirés les noies, no és que no em fessin peça, és que la meva capacitat per interactuar-hi era més aviat lamentable. Va haver de ser una noia més gran que jo, d’edat i d’alçada, qui em fes fer el pas. Em va treure a ballar, pobre de mi, que no me n’havia vist mai de tan grosses!
El meu cap arribava, si fa no fa, a l’altura dels seus pits, cosa que provocava una situació de ball incòmoda i estimulant a la vegada. Es va esdevenir, però, que amb l’exercici dansaire vam començar a suar.
És fàcil de comprendre que, si el meu cap estava a l’altura si fa no fa dels seus pits, el meu nas també ho estava de les seves aixelles. Allí em va estar donat comprendre que, de la mateixa manera que s’havia instituït el dinar de festa major, hauria estat una bona idea consagrar també un espai per al bany de festa major!