Des del 2019, la mal anomenada esquerra global pertany a diferents famílies ideològiques, algunes són pura definició d’autocomplaença, altres formades per interessos egoistes i personals, i la resta té cert acostament al marxisme.
Amb aquest brou de cultiu van fer un pas cap endavant per a la investidura de Pedro Sánchez. El nucli principal era Unides Podem, transformada posteriorment a Sumar, quan la part Unides va liquidar Podemos.
Els acords aconseguits s’han incomplert, massa vegades, i han donat peu a una agudització de la qualitat de vida de gran part de la societat civil en diferents col·lectius, encara que les dades macroeconòmiques els feien cantar victòria. Fins a sentir-se el primer govern progressista de la història moderna. Però es van oblidar de desenvolupar en veritat una política de transformació de les estructures vigents, però davant les respostes de la classe social propietària de la riquesa nacional, el capital financer, van optar per abandonar el programa polític que realment atemptava contra els seus interessos com a classe.
Mentrestant, Espanya era envaïda pels grups financers més especulatius i es van dedicar a comprar edificis sencers, i van aconseguir quotes com a propietaris que els permetien incidir en els preus del lloguer, i de la venda dels habitatges al mercat, i també en el canvi d’ús d’habitatge habitual a habitatge de lloguer turístic. Ho van poder fer perquè l’Estat espanyol, primer amb el PP al govern, i després amb el PSOE, van permetre que des de la SAREB, l’entitat receptora dels actius bancaris d’immobles, del 2008-2018, s’oferissin a preu de saldo més de 2 milions d’habitatges que estaven construïdes per habitar. Mentre passava això es van produir més d’un milió de desnonaments en tot el territori nacional, que va incrementar en més d’un 50% la necessitat d’habitatges per a la població civil, i afecta els joves que havien d’emancipar-se i formar una família. En aquest moment, octubre del 2026, hi ha un dèficit de 983.000 habitatges.
Amb aquest tema de l’habitatge, que s’ha mantingut al bagul dels records des dels dos governs que hi ha hagut del PP i PSOE en aquest període 2012-2026, que van desembocar en mobilitzacions que van començar el 26 de setembre a la porta del Sol de Madrid, amb una acampada que ha mobilitzat des de llavors, a 54 ciutats de tot Espanya, centenars de milers de ciutadans, la gran majoria joves. Aquesta part de la ciutadania mobilitzada, hereva del 15M del 2011, s’ha convertit en un col·lectiu autogestionari en tots els seus aspectes de supervivència i organització per mantenir-se ferma en aquesta lluita el temps que sigui necessari. No sols actuen en l’organització els acampats, també hi ha una part de ciutadans que els ajudaran cada dia. Entre tots i totes cobreixen les seves necessitats de manera exemplar. Aquests joves procedents de tots els sectors socials i ideològics ens estan donant una lliçó impressionant de com s’ha de procedir davant de l’agressió als nostres drets en tots els àmbits de la vida. Estan organitzats en una coordinadora nacional per decidir els acords de manera col·lectiva i unitària, mitjançant la democràcia assembleària.
Els nostres fills i nets estan aquí reclamant que també tenen dret a gaudir d’una vida digna, basada en el que havíem començat a rebre els majors de 50 anys com a fruit de la lluita contra la dictadura franquista (feixista). Fa 48 anys vam començar a conquistar drets que han anat creixent en funció de la nostra capacitat mobilitzadora, però a partir de finals dels noranta, amb José María Aznar de president, va començar a canviar drets per al poble i van derivar el públic cap al privat, només va haver-hi algun avanç amb el govern de Rodríguez Zapatero, des del 2009 vam tornar a perdre de tot, pensions, salaris, habitatges, cobertures socials, aquí va néixer aquesta joventut del 15M, que va provocar mobilitzacions nascudes des de la mateixa societat civil, i part de l’esquerra d’aquella etapa que va tornar a intentar recuperar el lideratge al carrer es va quedar al marge, però es van trobar que estava naixent altres formes d’organització i lluita.
El desvari de l’esquerra institucional ha anat en augment des de llavors, en la recuperació d’aquesta esquerra somiada van aparèixer tota mena de personalismes i conceptes disgregadors, mentre continuàvem perdent drets. Al final del 2011 van sorgir moviments sectorials emmarcats en “les marees” que van anar guanyant força i solidesa organitzativa en fronts bàsics dels drets ciutadans relatius a l’educació, sanitat, pensions.
Van néixer per la passivitat dels sindicats majoritaris CCOO i UGT, pels seus pactes amb el govern de Zapatero per la reforma de les pensions, va portar un descontentament que es va plasmar en la Marea de Pensionistes, que va confluir en la COESPE en l’àmbit estatal com a coordinadora dels diferents col·lectius creats en tot el territori nacional i coordinar les mobilitzacions a escala general. Aquesta àrea va aglutinar molts antics militants de l’esquerra, l’esquerra del PCE, dels anys setanta, que ja són pensionistes i mantenen l’essència de la seva ideologia i la seva experiència de combat.
Aquests processos van col·locar la major part de l’esquerra institucional en mers espectadors davant de l’activisme organitzat divers i alimentat per sectors més aviat preparats de la mateixa societat civil. Ara amb centenars de milers de ciutadans a les acampades reclamant aquests habitatges dignes que els ha negat aquest sistema capitalista i que el govern de coalició ha estat incapaç de donar-hi solució, però la vaga general que s’ha convocat ja ha incidit en Pedro Sánchez, que astutament ha vist les de guanyar i ha convocat eleccions per al mes de novembre. Per forçar una situació d’una importància especial per continuar governant des d’un front organitzat.
Però Antonio Maíllo d’IU i els de Mas Madrid, i les seves traïcions en quatre comunitats autònomes que ja havien acordat acudir junts en les mateixes llistes electorals, han estat desautoritzades les direccions regionals d’Extremadura, Múrcia, Euskadi, Balears i Cantàbria.
Vam tenir a Santiago Carrillo que va trair el PCE el 1981, i ara Antonio Maíllo fa una cosa similar. Tingui per segur que jo no votaré traïdors davant de la unitat que és més necessària que mai, vostè i la seva actitud “cinquena columnista” han fet molt de mal a l’esquerra. L’enveja que arrossega amb Podemos és de psiquiàtric, perquè els van passar per davant, com mai vam veure en aquesta democràcia. I vostès seran els que aconseguiran més increment de vot per a Vox i escurçar la distància amb PP.
Vostès han convertit els mecanismes d’elecció directa, mitjançant primàries, de lideratge en el partit comunista en una organització política absolutista per a assegurar-se la butaca. Comença un nou cicle en la manera d’afrontar les lluites polítiques. Els joves de les terres d’Espanya alcen la veu antifeixista com no ho hem fet en aquests últims anys davant de l’auge de Vox. Els joves que defensen l’espai públic en les places, carrers i universitats tenen més consciència que tots nosaltres. I allò que tant anhelem del traspàs generacional ja s’està produint i escombraran tot l’”arribismo” i el concepte del mal menor encastat en les institucions, sindicats i partits polítics d’esquerres.
És l’última possibilitat d’afrontar la unitat antifeixista institucional en un front unitari fort i combatiu, abans que aconsegueixin una majoria els feixistes, i ens fiquin a tots a la presó. Aquesta unitat ja està naixent als campaments per la reforma de la llei d’arrendaments urbans. Aquesta lluita segueix molt viva en les marees blanca (sanitat), i verda (educació), i (groc- taronja) en les pensions.
Cal un procés des de les bases d’esquerres i nacionalistes amb un programa elaborat en els debats col·lectius oberts als barris de tot Espanya. Hem de fomentar aquest projecte des d’unitats operatives territorials iniciat a partir d’una campanya de recollida de signatures de compromís col·lectiu.