Les dades territorialitzades sobre de l’ús habitual de la llengua catalana el 2023 deixen el Vallès Occidental, d’entre els 16 àmbits estudiats, en el cinquè lloc... començant pel final.
Diu que hi parlem català habitualment un trist 22,9%. I no m’estranya: la manca de consciència i responsabilitat lingüística de persones, institucions privades i administracions públiques segueix sent general.
Podria fer una llarga llista del grau de deixadesa lingüística actual. A la lamentable xifra de resistència lingüística dels catalanoparlants –només un 19% diu que manté el català quan els parlen en espanyol–, les institucions privades només solen assumir compromisos formals –rètols, comunicacions...– però no pas normes a aplicar entre el personal que hi treballen.
Aneu a qualsevol gran magatzem o franquícia acabada d’obrir, tracteu amb serveis sanitaris o serveis de repartiment de paquets, i si us parlen en català, l’habitual serà comentar-ho a casa com si es tractés d’un fet miraculós. I a institucions públiques, inclosa la municipal, és clar que n’han perdut el control, si és que mai l’havien tingut.
Les meves dades no són resultat d’enquestes en què la gent mira de quedar bé (estic segur que la realitat lingüística del país és molt pitjor que la que descriu l’Enquesta d’Usos Lingüístics, d’altra banda, de fa dos anys). Parlo de la pròpia experiència o de la de testimonis directes d’aquesta devastació en l’ús del català. Podríem esmentar tota mena d’empreses de serveis, per exemple. És el cas de l’atenció domiciliària a la gent gran que l’Ajuntament delega a empreses privades sense, aparentment, exigir cap condició lingüística. Hem vist des de la cuidadora que exigia de males maneres que se li parlés en espanyol –“fins que no fóssim independents, hi tenia dret”, ens va dir–, fins a la jove amable però analfabeta i que no és que no el parli, és que ni l’entén, el català. Per a aquella empresa la qüestió de la llengua és irrellevant, i als serveis socials de l’Ajuntament els és indiferent.
Més greu, però, és el que passa en l’àmbit escolar. Dos casos recents. Un: en una formació fora de l’institut i sobre educació (o potser propaganda) de gènere més que d’educació sexual, a batxillerat, només els primers cinc minuts es va parlar català, i després tot el matí en espanyol. L’altre cas: en una formació per a delegats de curs de batxillerat d’institut a la casa Baumann, no només el monitor no parlava català, sinó que no l’entenia i forçava els alumnes a parlar espanyol. Tot el matí, també, la formació en espanyol. I ara no parlaré dels continguts, perquè l’article no va d’això. Però no estaria malament que els responsables d’educació estiguessin al cas del que fan aquestes empreses privades, com ara fer portar penjat a la roba dels participants adolescents una declaració pública de la seva condició de gènere (el nom, i a sota “ell”, “ella” o “elli”), en una intromissió que, a part de no ser ètica, dubto que sigui legal.
És a dir, si malgrat totes les proclames formals a favor del català i de totes les llàgrimes de cocodril vessades per la seva reculada; si després d’insistir que del seu coneixement i ús en depèn la cohesió social i la integració al país de més d’un terç de la població; si després de tots els combats d’esgrima jurídica al Parlament per garantir que el català sigui la llengua vehicular a l’escola; si en els programes de primer temps a la televisió pública cada setmana s’entrevisten castellanoparlants; si després de totes les campanyes cridant a sometent de les organitzacions catalanistes, aquesta és la realitat quotidiana de la protecció del català que en fan les institucions, llavors pla que salvarem el català! Òbviament, ja no cal que cap tribunal dicti percentatges d’ús mínim d’espanyol, perquè el gol ens el fem solets a la pròpia porteria.
Per això dic que aquest 22,9% que declara que parla habitualment en català, potser com ho feia aquell infaust president espanyol, també acabarà sent en la intimitat.