Davant del repte del canvi climàtic i del respecte ambiental, la indústria es planteja a escala global estratègies de circularitat en tots o en part dels seus processos.
Per tant, en lògica a aquest context, l’enginyeria està connectada íntimament amb aquesta consciència ambiental i orienta la seva activitat i la formació dels seus professionals per abordar el desafiament d’aturar l’escalada climàtica a causa de l’emissió de gasos d’efecte hivernacle. Tant és així que en els darrers anys ha sorgit amb força la figura de l’ecodissenyador o l’ecodissenyadora, és a dir, el professional que genera nous productes o redissenya els que ja existeixen tenint molt en compte no només l’eficiència sinó prioritzant qüestions clau com l’empremta de carboni, els hàbits de consum, la incidència del producte en els recursos o els processos industrials.
En aquest sentit, les universitats juguen un paper crucial perquè l’ecodisseny sigui la guia de la producció industrial de tota mena de productes. A l’ESEIAAT de la UPC, que és l’escola on treballo com a professor, som pioners a introduir la sostenibilitat i l’ecodisseny en el nostre grau en Enginyeria de Disseny Industrial i Desenvolupament del Producte. El nostre enfocament formatiu representa un pas més enllà de l’ecodisseny tradicional perquè creiem que no es tracta només de reduir l’impacte ambiental dels productes, sinó d’integrar també els valors socials i econòmics per aconseguir solucions viables, justes i responsables. Gràcies a aquesta orientació, formem professionals capaços de pensar en tot el cicle de vida d’un producte —des de l’obtenció de materials fins al reciclatge o la reutilització— i influir en els models de producció i consum.
És una manera d’entendre el disseny com a eina de transformació que connecta la innovació tecnològica amb el benestar col·lectiu i el desenvolupament sostenible del territori. Aquest enfocament es tradueix en una pràctica docent molt lligada a la realitat.
La nostra idea és que els estudiants s’enfrontin a casos reals, treballant en projectes que busquen solucions a problemes immediats del nostre dia a dia: qüestions que afecten la població, la creació de productes i la convivència amb els sistemes que ens envolten. D’aquesta manera, el disseny sostenible deixa de ser una teoria per convertir-se en una experiència aplicada en què l’anàlisi del context, l’impacte ambiental i la viabilitat social i econòmica són parts inseparables del procés creatiu. La clau és alinear el treball dels estudiants amb problemes reals de l’entorn, tot fomentant una mirada crítica, compromesa i transformadora del paper del disseny i l’enginyeria a la societat.
A l’ESEIAAT, l’aprenentatge basat en reptes és un dels eixos centrals de la nostra estratègia docent. Entenem que la millor manera d’aprendre a dissenyar i innovar és fer-ho treballant en problemes reals, en col·laboració amb empreses i institucions del nostre entorn. La nostra escola té la sort d’estar immersa en un teixit industrial i empresarial molt fort i divers, amb què mantenim una relació constant de confiança i col·laboració. Aquesta connexió ens permet oferir projectes i pràctiques a l’empresa que traslladen els estudiants a contextos professionals reals, i els fan partícips de processos d’innovació sostenible. Exemples com els projectes Creative Lab, desenvolupats juntament amb el grup Volkswagen, mostren fins a quin punt universitat i empresa poden avançar juntes en la cerca de solucions més responsables, eficients i sostenibles. Però no només cal incidir en la formació. La investigació és un pilar fonamental en aquesta evolució cap a un disseny i una enginyeria més sostenibles. A la UPC, aquest compromís s’ha concretat en la creació del màster en Estudis Avançats en Disseny (MBD), que connecta l’elaboració de projectes amb la investigació científica i, més recentment, en la posada en marxa del programa de doctorat en Disseny, que consolida un espai propi de coneixement en aquest àmbit.
Aquesta activitat investigadora no es limita al camp del disseny, sinó que estableix ponts amb altres disciplines clau com ara els materials, els processos de fabricació, l’energia o les noves tecnologies digitals. La seva vocació és aprofundir en la relació entre persona, producte, sistema i entorn, i promoure una visió integrada que permet repensar com es dissenyen i produeixen els objectes i els serveis del futur.
Un futur en què els principals reptes del disseny sostenible en els propers anys impliquen consolidar la relació de les empreses dins del procés acadèmic, i fan que la formació universitària es nodreixi directament de les necessitats i oportunitats del món professional.
En aquesta línia, iniciatives com el Joint Lab, espai de col·laboració entre universitat, empresa i administració per validar propostes reals, i el Living Lab, orientat a generar solucions en temes de salut amb la participació de diferents agents socials, exemplifiquen aquesta nova forma de treballar. Ambdues iniciatives, impulsades des d’Innointegra –projecte de l’Ajuntament de Terrassa amb participació de la UPC–, representen un pas endavant cap a un model de recerca i aprenentatge obert, col·laboratiu i arrelat al territori. En definitiva, crec fermament que el futur del disseny sostenible requereix un aprenentatge transversal i interdisciplinari, on conflueixin enginyers, dissenyadors, científics socials i professionals d’altres àmbits, i on les col·laboracions internacionals permetin compartir bones pràctiques i afrontar reptes globals amb impacte local.