Per a aquells escèptics que no creuen que el Govern Illa pugui complir el compromís de construir 50.000 habitatges d’aquí al 2030, poden començar a veure l’enorme quantitat d’esforços, financers, legals i crediticis, per assegurar l’èxit de la promesa.
No passa mes en què el Govern no presenti un nou pla, un nou programa o proposta de cara a fer possible aquest objectiu.
No es tracta només de construir per construir, sinó de buscar vies i fórmules més ràpides per facilitar habitatge assequible a tots els qui el necessiten. I en aquest apartat, és igual que es tracti d’un habitatge nou que d’un de vell rehabilitat. I aquí rau un dels grans àmbits d’actuació: Catalunya té més de quatre-cents mil habitatges buits, molts d’ells abandonats i en mal estat. És positiu per a tothom treure de l’ostracisme aquest enorme volum de pisos inutilitzats.
Les vies per fer-ho són diverses, i van des de la imposició de recàrrecs en l’IBI (impost de béns immobles), a facilitar ajuts per a la seva rehabilitació, o cedir-los a empreses públiques perquè els rehabilitin i els posin a lloguer, i recuperar la inversió feta durant uns quants anys de cessió. També aquestes novetats faran que molts propietaris optin per la seva venda. Bona solució perquè posaran al mercat habitatges que interessaran a uns o altres.
I el Pla de Barris també incidirà a fer atractives noves zones de molts pobles grans i ciutats que ara es troben degradades, envellides i mancades d’equipaments i serveis, i que una vegada renovades seran atractives per anar-hi a viure.
Totes aquestes actuacions, ajuntades amb la més recent de mobilitzar cinc-cents milions per destinar a facilitar als joves l’entrada per la compra d’un pis, suposen un conjunt d’esforços i novetats que han de fer possible sortir d’una situació insostenible. Els joves s’han de poder independitzar i la gent ha de poder continuar vivint a les seves ciutats, tinguin o no tinguin un pis en propietat. Els lloguers han de ser raonables i proporcionals als sous vigents.
I aquesta prioritat per l’habitatge no s’ha de quedar només a les ciutats i àrees urbanes, sinó també ha d’arribar al món rural. De fet, una majoria d’ajuntaments ha entomat el tema, i ha sortit de l’alletargament de molts anys en què consideraven que la solució havia de venir dels particulars. Ara també s’han posat les piles, i són molts els que han rehabilitat edificis en desús que molts ajuntaments tenien. Però no s’han quedat aquí, sinó que han mobilitzat recursos econòmics per comprar terrenys o cases velles per procedir a la seva rehabilitació, i posar-les a lloguer assequible.
És aquesta suma d’esforços la que em fa ser especialment optimista, perquè es veuen actuacions arreu del territori. Tot va sumant, i veure construccions completes o rehabilitacions permet comprovar que la crida a fer front a les carències en habitatge ha donat bons resultats. A partir d’ara, cada any veurem donar claus a centenars o milers de famílies que les estaven esperant amb especial desesperació. No ha estat fàcil iniciar la roda, però ara actua com una bola de neu que es va fent gran a mesura que passen els mesos i anys. En pròxims articles donarem compte de les xifres de resultats.