La Maricarmen, de 87 anys, va sortir de casa seva en llitera el 23 de setembre passat. Hi havia viscut des del 1956. Després de quatre intents, el desnonament es va executar i va acabar ingressada a l’hospital.
Des d’aleshores s’han enfrontat dos relats. Un posa el focus en una dona expulsada de l’habitatge on havia viscut durant 71 anys. L’altre insisteix que el contracte havia acabat, que els tribunals van donar la raó a la propietat i que, senzillament, “la llei és la llei”.
Aquest argument mereix una resposta. No per negar la sentència: existeix una resolució ferma, sinó perquè una sentència sobre un contracte no respon a la qüestió de fons: quin model d’habitatge volem?
“És propietat privada”
Sí. La propietat privada està reconeguda constitucionalment. Però la Constitució també estableix que la seva funció social en delimita el contingut i reconeix el dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat.
Per això, el debat no s’hauria de plantejar com a propietat privada contra dret a l’habitatge. La pregunta és una altra: qui recupera l’habitatge i per a què?
No estem parlant d’un habitatge recuperat per a un fill, per a una família o per a algú que necessiti tornar-hi a viure. Estem parlant d’una operació immobiliària i d’una societat immobiliària. La mateixa companyia es presenta com una plataforma d’inversió en actius reals i immobles en rendibilitat, cosa que ve a ser un fons voltor.
Urbagestión Desarrollo e Inversión va adquirir el pis per uns 240.000 euros el 2018. Avui, segons la valoració d’Idealista, l’immoble s’estima entre 776.000 i 834.000 euros. No és una venda ni un benefici realitzat: és una estimació. Però la diferència sobre el paper s’acosta als 600.000 euros. Quin negoci.
“La llei és la llei”
El 1955, Rosa Parks va ser detinguda a Montgomery per negar-se a cedir el seu seient a una persona blanca, incomplint les normes de segregació que aleshores eren vigents. La seva detenció va desencadenar el boicot als autobusos i va contribuir a impulsar una batalla judicial contra la segregació. Un any després, un tribunal federal dels Estats Units va declarar inconstitucional la segregació als autobusos públics i el Tribunal Suprem va confirmar aquella decisió.
La Maricarmen i la Rosa Parks no protagonitzen el mateix conflicte. Però sí que permeten recordar una cosa elemental: que una llei sigui vigent no significa que sigui políticament intocable ni que sigui justa.
“La Maricarmen hauria d’haver comprat”
També s’ha repetit que hauria d’haver comprat, estalviat, marxat o previst el desenllaç. Sempre apareix un “hauria d’haver”.
Però aquesta resposta converteix un problema estructural en una suma de decisions individuals. Podia realment una dona amb una pensió d’uns 1.350 euros assumir la compra d’un habitatge d’aquest preu? I fer-ho als 87 anys?
La qüestió és una altra: on acaba la responsabilitat individual i on comença la responsabilitat col·lectiva?
Perquè l’habitatge no es pot entendre únicament com un bé de mercat. L’article 47 de la Constitució encomana als poders públics garantir les condicions necessàries per fer efectiu el dret a un habitatge digne i regular el sòl d’acord amb l’interès general, precisament per impedir l’especulació.
Aquí hi ha el veritable debat. No es tracta d’enfrontar propietat privada i dret a l’habitatge, sinó de preguntar-nos quins límits i quines obligacions ha d’assumir l’exercici de la propietat quan afecta un bé essencial.
I el cas de la Maricarmen mostra fins a quin punt estem arribant tard. Va caldre executar el desnonament per començar a buscar una solució negociada que permetés el seu retorn. Quan la resposta arriba després que una dona de 87 anys hagi estat expulsada de l’habitatge on ha viscut durant 71 anys i la seva història s’hagi convertit en notícia, ja no estem prevenint el problema: estem intentant reparar-ne les conseqüències.
Les polítiques públiques haurien d’intervenir abans del desnonament, no quan ja s’ha executat. I el problema no afecta únicament la Maricarmen.
Avui, per a moltes persones, viure en un pis s’ha convertit pràcticament en un luxe. Els preus i els lloguers han crescut fins a quedar fora de l’abast de molts salaris, i cada vegada més persones es veuen obligades a compartir habitatge o a llogar una habitació perquè no poden assumir el cost d’un pis sencer.
Ja no parlem només de qui pot comprar un habitatge. Parlem d’una cosa molt més bàsica: qui es pot permetre viure en un pis?
Quan tenir un pis sencer es converteix en una possibilitat cada vegada més difícil i llogar una habitació passa a ser l’alternativa per a treballadors, joves o famílies, alguna cosa profunda ha canviat en la nostra relació amb l’habitatge.
Hem arribat a normalitzar una paradoxa: l’habitatge és una necessitat per a la majoria i, alhora, una extraordinària oportunitat d’acumulació per a una minoria. Qui ja té patrimoni el pot multiplicar a través de l’habitatge; qui viu del seu salari cada vegada ha de destinar una part més gran dels seus ingressos simplement per poder-hi viure.
Per això Maricarmen som tots.
Avui és la Maricarmen.
Demà podem ser qualsevol de nosaltres.
