Aquest 10 d’octubre és el Dia Mundial de la Salut Mental i em ve al cap una frase que he sentit massa vegades: “Deu ser bipolar, perquè avui ni m’ha saludat”.
Comentaris pronunciats amb una naturalitat que encara em sorprèn i que evidencien fins a quin punt hem normalitzat utilitzar diagnòstics de salut mental per explicar comportaments quotidians, fins i tot quan desconeixem què signifiquen realment.
Potser aquella persona està cansada, preocupada, distreta o, senzillament, no té ganes de parlar. Però quan hi ha un diagnòstic pel mig, massa sovint qualsevol gest, emoció o decisió passa a interpretar-se a través d’aquesta etiqueta. I no és casualitat.
Durant dècades, determinades representacions al cinema, a la televisió i als mitjans de comunicació han contribuït a construir un imaginari col·lectiu que associa els problemes de salut mental amb la imprevisibilitat, la perillositat o la incapacitat. Històries explicades des de fora, en què poques vegades hem pogut reconèixer les nostres pròpies experiències, els processos de recuperació o la quotidianitat de tantes persones que conviuen amb un diagnòstic.
Aquesta mirada ha alimentat una de les creences més perjudicials que encara arrosseguem: pensar que determinats diagnòstics són una sentència definitiva, com si les possibilitats de recuperació, autonomia o desenvolupament personal deixessin d’existir en el moment de rebre’ls.
I sí, cansa. Cansa que el nostre diagnòstic parli abans que la nostra pròpia veu. Que qualsevol comportament pugui ser interpretat com un símptoma, com si haguéssim perdut el dret a tenir, senzillament, un mal dia.
En el meu cas, quan vaig rebre el diagnòstic de trastorn límit de la personalitat (TLP), vaig tenir la sensació que tothom en sabia més que jo mateixa. Encara intentava comprendre què significava quan ja havia escoltat prou comentaris per començar a sentir por. Hi havia qui opinava sobre tot allò que suposadament implicava tenir-lo i qui insistia que jo no podia tenir aquell diagnòstic.
Entre tantes opinions, però, vaig trobar a faltar una cosa essencial: que algú em parlés de recuperació. Que m’expliqués que un diagnòstic també pot ajudar-nos a comprendre què ens passa, accedir als suports necessaris i trobar eines per afrontar les dificultats. Que no determina per si sol el nostre futur ni tot allò que podem arribar a ser.
Un diagnòstic pot ajudar-nos a entendre el nostre passat, però no hauria de convertir-se en una predicció sobre el nostre futur.
Perquè la recuperació existeix, encara que no sigui un procés lineal ni signifiqui el mateix per a tothom. Recuperar-se també pot voler dir aprendre a conviure amb determinades dificultats, recuperar autonomia, enfortir vincles i construir una vida pròpia, amb sentit i dignitat.
Malauradament, els prejudicis no només condicionen la mirada dels altres. De vegades, després de sentir-los repetidament, també acabem interioritzant-los. Durant massa temps, les persones que convivim amb un diagnòstic hem après a empetitir-nos: a mesurar les nostres paraules, a qüestionar les nostres capacitats o a amagar una part de la nostra història per por que acabés definint-nos davant dels altres.
Resulta paradoxal que, malgrat que cada vegada parlem més de salut mental, encara existeixi tant desconeixement. Sovint sembla que només ens en recordem quan apareix un diagnòstic, oblidant que la salut mental ens concerneix a totes les persones. També forma part de la quotidianitat: de com descansem, ens alimentem, habitem el nostre cos, construïm relacions o afrontem les dificultats. Però també de les nostres condicions de vida, dels recursos de què disposem i de les xarxes de suport que ens envolten. Cuidar-la no és únicament una responsabilitat individual, sinó també col·lectiva.
La salut mental no comença amb un diagnòstic, ni hauria de quedar reduïda a aquest.
Precisament per això, l’activisme en primera persona és tan necessari.
Enguany, el Dia Mundial de la Salut Mental posa el focus en la importància d’escoltar les experiències viscudes perquè les veus reals es tradueixin en canvis reals. Una reivindicació que connecta directament amb allò que fa temps que defensem des de l’activisme: les persones amb diagnòstics de salut mental no podem continuar sent únicament objecte de discursos construïts per altres.
Volem participar en el nostre propi relat. I no només per combatre l’estigma o sensibilitzar la societat. L’activisme també ens permet trobar-nos, reconèixer-nos en altres experiències, recuperar la confiança i desmuntar aquelles idees que durant anys ens han fet sentir que havíem d’amagar qui som.
No es tracta de negar el coneixement professional ni les dificultats que poden acompanyar un problema de salut mental. Es tracta d’entendre que l’experiència viscuda també és coneixement i que cap mirada externa no hauria de substituir sistemàticament la nostra. Una cosa és conèixer la definició d’un trastorn i una altra, ben diferent, és saber què significa conviure-hi.
Tampoc no volem que la nostra participació es limiti a oferir un testimoni puntual en una campanya de sensibilització. Volem que les nostres veus tinguin capacitat d’incidència en els serveis, les entitats, els mitjans de comunicació i els espais on es prenen decisions que afecten les nostres vides. També a Terrassa, perquè la participació real no consisteix únicament a escoltar les persones amb experiència pròpia, sinó a reconèixer el valor del nostre coneixement i el dret a formar part dels canvis que ens afecten.
I reivindicar la nostra veu tampoc no significa tenir l’obligació de fer públic un diagnòstic ni de convertir-nos en exemples permanents de superació. Cada persona ha de poder decidir què comparteix, quan i amb qui, des de la llibertat i no des de la por al rebuig.
No hem vingut a demostrar que, malgrat els nostres diagnòstics, som persones extraordinàries. Tenim dret a ser persones corrents, amb virtuts, defectes, contradiccions i dies en què, senzillament, no ens vingui de gust saludar.
Potser aquest 10 d’octubre hauríem d’anar una mica més enllà dels missatges habituals de sensibilització i preguntar-nos qui ha tingut històricament l’oportunitat de parlar de salut mental, quins relats hem donat per vàlids i quant d’espai hem deixat a les persones que vivim aquestes experiències en primera persona.
Perquè alguna cosa està canviant. Cada vegada som més les persones que decidim parlar, ocupar espais, qüestionar prejudicis i deixar de viure els nostres diagnòstics com un motiu de vergonya.
El nostre diagnòstic pot formar part de la nostra història, però no ha d’escriure-la sencera.
No necessitem que ens donin veu. Veu, ja en tenim.
El que necessitem és que deixin de parlar per nosaltres.