Quan parlem d’accessibilitat, no parlem de comoditats ni de privilegis. Parlem de poder entrar i sortir del propi domicili, amb rampes que ho facin possible, sortir al carrer, creuar-lo, entrar en una botiga, agafar un transport públic o arribar a una cita sense haver de calcular quines barreres ens trobarem pel camí.
A Terrassa encara hi ha passos de vianants amb desnivells que, per petits que semblin, poden ser una barrera real per a una persona en cadira de rodes, amb caminador o amb dificultats de mobilitat. El problema es repeteix en voreres, itineraris interromputs i obres noves que no sempre resolen l’accessibilitat. Cada obra hauria de ser una oportunitat per eliminar barreres, no per crear-les ni perpetuar-les.
El mateix passa amb comerços, bars i altres establiments. Encara s’obren o es reformen locals que mantenen un graó a l’entrada. No podem acceptar que, després d’anys parlant d’accessibilitat universal, una persona continuï necessitant ajuda per entrar on la resta entra amb plena autonomia. Cal més control en els permisos i més seguiment perquè la normativa es compleixi.
També fa temps que reclamem, xocant frontalment contra la posició del consistori, que les àrees de vianants i els carrers de circulació restringida no esdevinguin una nova barrera. Prioritzar els vianants i reduir trànsit és compatible amb garantir els drets de les persones amb mobilitat reduïda. Qui té una targeta PMR ha de poder arribar on necessita, pujar o baixar d’un vehicle i fer ús dels seus drets sense dependre de tràmits puntuals, límits arbitraris o sistemes que no tenen en compte que la targeta és personal i no va lligada a cap matrícula. La ciutat ha de controlar els accessos, sí, però sense reduir l’autonomia.
Necessitem també més taxis adaptats, sense reserves obligades ni condicions que penalitzin l’usuari; transport públic accessible de principi a fi, inclòs el servei porta a porta, amb parades, informació i sistemes d’avís accessibles; i serveis que permetin desplaçar-se amb autonomia.
I encara hi ha una altra part menys visible. L’autonomia també depèn dels suports: del servei d’ajuda a domicili, de l’assistència personal i d’un sistema que no faci recaure sobre la persona amb discapacitat un sobrecost per necessitar ajuda per viure en igualtat. Per això ens oposem enèrgicament al copagament.
Des de Prou Barreres fa anys que insistim en una idea molt senzilla: l’accessibilitat no es pot revisar al final, quan el projecte ja està decidit. Les persones amb discapacitat i les entitats que les representem hem de poder participar des del principi, amb retorn de les propostes, terminis, responsables i seguiment. El Pacte Terrassa per a l’Accessibilitat ha de servir per convertir els compromisos en canvis visibles i mesurables.
No demanem una ciutat especial. Demanem poder viure la mateixa ciutat: entrar, sortir, moure’ns, treballar, comprar, trobar-nos amb altres persones i decidir com volem fer-ho.
L’accessibilitat universal ha de ser el punt de partida de qualsevol actuació, no una correcció posterior. Cal pensar des del principi en totes les persones i en totes les dimensions de l’accessibilitat: física, sensorial, cognitiva i digital. En definitiva, una ciutat que posi la vida, l’autonomia i les necessitats de les persones al centre.