El procés comunicatiu és part essencial per a la vida humana, ja que permet que ens expressem o compartim informació i coneixements, formem relacions, arribem a importants acords i siguem capaços d’expressar allò que sentim o pensem.
Però sempre amb un propòsit molt subjectiu o en conjunt de compartir mateixes idees o temes amb altres persones. En la relació de parella, entre pares i fills, en l’àmbit laboral, amb els amics i també amb els enemics, en qualsevol interacció entre dos o més individus, la comunicació s’erigeix en el factor decisiu, determinant, fonamental per promocionar comportaments harmoniosos i afectius i poder garantir l’entesa i la convivència.
Tres són els elements que condicionen, si no determinen, aquesta correspondència comunicativa.
En primer lloc, el paral·lelisme emocional. Perquè la comunicació sigui efectiva, és necessari que ambdós subjectes estiguin navegant dins d’un tapís de respecte emocional i autocontrol necessari per poder avançar. Si la diferència emotiva és molt evident, el procés es complica moltíssim perquè les emocions marcaran l’èxit o bé el fracàs del fet comunicatiu. Situar-nos a prop de l’altre, emotivament parlant, serà condició “sine qua non” per establir la xarxa de relació comuna.
En segon lloc, la porció de coherència. La comunicació perquè sigui fluida ha de situar-se lluny del determinisme absolut. La radicalitat no acostuma a ser un bon acompanyant si volem arribar de manera estable als altres. Qualsevol cosa que ens vingui de l’oponent ha de ser acceptada com una possibilitat d’aportar quelcom que cal integrar. Totes les idees poden tenir una porció de coherència malgrat que nosaltres no hi estiguem d’acord. Tampoc ens trobem en la situació de l’altre i això ens situa en un lloc diferent que ens fa més complicat el fet d’opinar com la resta. Expressions com “això que dius pot tenir la seva lògica” poden ser molt efectives a l’hora de poder afavorir la comunicació ni que estiguem en dos punts totalment contraris perquè obren la porta a no menysprear cap aportació que ens vingui de l’altre costat.
Un tercer element és la igualtat de forces. És el que ara s’ha donat a conèixer sobretot en les negociacions empresarials com el “win to win”, les dues parts en surten beneficiades. Es refereix a la predisposició que han de reunir les parts involucrades en una negociació-comunicació perquè totes dues surtin guanyant mitjançant l’acord, prenent com a premissa essencial que, en cas de no ser així, cap guanyarà realment.
Remar en la mateixa direcció sempre serà molt més profitós i efectiu per a tothom i cadascuna de les parts haurà d’aportar la intenció de fer-ho per assolir una comunicació àgil, eficaç, dinàmica i finalment realment profitosa.
Si haguéssim de trobar els dos elements que van en contra d’una bona comunicació, apostaria pels prejudicis per un costat i la manca d’intel·ligència emocional per l’altre. Les emocions intenses, com l’enuig, la tristesa o l’ansietat, sense ser ben gestionades, poden dificultar la comunicació efectiva, aquella que funciona, així com ho poden fer establir judicis sense els filtres i les comprovacions pertinents.
Una bona comunicació és sense cap mena de dubte un exercici de maduresa.