Sempre ens hem pensat que els éssers humans estem a la part superior de la cadena evolutiva atenent segurament a algunes les característiques físiques i de comportament que ens defineixen.
La marxa bípeda, l’alliberament de les mans i una especialització de les extremitats inferiors. La cara aplanada amb el nas prominent, una gran agudització del sentit de la vista i una reducció de l’olfacte. Un gran desenvolupament i més complexitat del cervell respecte d’altres primats. Una extraordinària habilitat per a la manipulació i la fabricació d’eines. L’adquisició d’un llenguatge articulat que permet més cooperació i la transmissió de coneixements: és a dir, l’aprenentatge.
Vist des d’aquest enfocament, podria semblar que per totes aquestes qualitats diferenciadores podríem situar-nos en una posició de veritable avantatge respecte a la resta d’espècies, però si ens acollim a la realitat, podrem fàcilment adonar-nos que tot plegat no és res més que una falsa percepció de la posició en què realment ens situem.
L’episodi viscut a la península Ibèrica amb la caiguda de la xarxa elèctrica posa de manifest que totes les “virtuts” que se’ns atorgaven per a l’adaptació al món en què vivim han acabat sent una dependència absoluta de tota la comunitat a una cosa tan externa com és l’electricitat. Els desenvolupaments tecnològics que van produir la primera revolució industrial no van fer ús de l’electricitat. La seva primera aplicació pràctica generalitzada va ser el telègraf elèctric de Samuel Morse (1833), que va revolucionar les telecomunicacions. La generació industrial d’electricitat va començar a partir del quart final del segle XIX, quan es va estendre la il·luminació elèctrica dels carrers i dels habitatges. La successió creixent d’aplicacions d’aquesta forma d’energia va fer de l’electricitat una de les principals forces motrius de la segona revolució industrial. D’ençà d’aquests primers inicis de l’electricitat, i només amb un segle i mig, els homes i les dones hem estat capaços de deixar-nos sotmetre a la dependència energètica i tecnològica, tant és així que les nostres vides, la nostra relació amb el món, les nostres relacions socials i en definitiva la nostra existència està en mans d’una pila de factors externs que no tenen res a veure amb la nostra veritable naturalesa.
Sense llum, el món semblava que s’acabava, però només per a nosaltres, perquè les formigues que observava a mitja tarda al jardí de casa continuaven anant, una darrere de l’altra, cap al formiguer en què emmagatzemaven el menjar. Les abelles continuaven volant de flor en flor, i iniciaven el període de pol·linització i les orenetes entraven amb molta cura en els seus nius per alimentar les seves criatures, i posaven de manifest que són una espècia gregària. Totes les espècies continuaven amb les seves vides sense que tot l’episodi de l’apagada els pertorbés.
Érem nosaltres, els humans, els que ens trobàvem perduts, desorientats, angoixats, preocupats, sorpresos, tristos, espantats, etc. Érem nosaltres els que, allunyant-nos de la nostra essència, no sabíem què fer en un moment en què un recurs extern deixava de funcionar. Teníem moltes opcions que anaven des d’abraçar-nos, passejar per la natura o senzillament gaudir d’una cervesa amb amics, i recuperar la passió per la vida, la relació amb el medi i el contacte amb el món.
No n’aprendrem mai.