Parlar d’inclusió educativa s’ha convertit en una d’aquelles expressions que ningú no gosa qüestionar.
I està bé que sigui així. Una escola que no vulgui deixar ningú enrere, que vulgui donar resposta a la diversitat i que entengui que cada alumne necessita ser acompanyat des de la seva realitat és, sens dubte, l’escola que volem.
El problema és que una cosa és el que escrivim en els documents i una altra, molt diferent, el que passa cada matí dins d’una aula. Sobre el paper, la inclusió s’aguanta perfectament. A l’aula, no.
I no perquè els docents no hi creguin. Al contrari. La majoria hi posen voluntat, hores, imaginació, paciència i una capacitat d’adaptació extraordinària. Però arriba un moment en què la voluntat no és suficient. Posem un mestre o una mestra davant d’un grup de vint-i-cinc alumnes i demanem-li que doni resposta a una realitat cada vegada més complexa. En una mateixa aula pot conviure un alumne amb un trastorn de l’espectre autista, un altre amb TDAH, un altre amb dificultats importants d’aprenentatge, un altre amb problemes de conducta, un altre amb altes capacitats, alumnes que encara no dominen la llengua, diferents nivells curriculars, situacions familiars complicades, dificultats emocionals i, evidentment, un grup majoritari que també té dret a aprendre i a rebre l’atenció que necessita. I després diem al docent que faci una escola inclusiva. Però amb quins recursos?
Perquè mentre parlem d’inclusió, a moltes aules el docent ha de fer equilibris impossibles. Ha d’explicar una activitat mentre està pendent de l’alumne que no pot seguir-la, adaptar una tasca per a qui té un nivell molt diferent, intervenir davant d’una conducta disruptiva, atendre una crisi emocional i, al mateix temps, aconseguir que la resta de la classe continuï aprenent. No és una qüestió de manca de preparació o de compromís. És una qüestió de límits humans. No podem demanar a una sola persona que multipliqui la seva presència dins de l’aula.
Perquè la inclusió no consisteix simplement a posar tots els alumnes dins de la mateixa aula. Això és escolarització conjunta. La inclusió és aconseguir que tots puguin participar, aprendre, progressar i sentir que formen part del grup. I això requereix temps, professionals, formació, coordinació i recursos.
Requereix vetlladors quan són necessaris. Requereix especialistes. Requereix desdoblaments. Requereix grups més petits en determinades situacions. Requereix poder treballar individualment amb un alumne mentre la resta continua avançant. Requereix coordinació entre tutors, especialistes, orientadors i famílies. I, sobretot, requereix que no deixem sol el docent davant d’una realitat que és impossible d’abastar individualment.
Hi ha una contradicció que hauríem de començar a afrontar amb molta més honestedat: demanem una escola cada vegada més inclusiva mentre mantenim estructures i recursos pensats per a una escola molt menys complexa. No podem multiplicar les necessitats i mantenir els mateixos recursos.
Tampoc podem convertir el mestre en docent, psicòleg, educador social, especialista en conducta, terapeuta, mediador familiar i professional de suport, tot al mateix temps. I encara menys exigir-li que ho faci amb vint-i-cinc alumnes davant.
La fragmentació tampoc ajuda. Un alumne pot tenir diversos professionals, informes, plans, adaptacions i intervencions, però si aquests recursos no formen una resposta coherent i coordinada, acabem acumulant papers mentre l’aula continua igual. I aquí és on la inclusió corre el risc de convertir-se en una quimera. Una paraula preciosa, una intenció impecable i una realitat que, gairebé sempre, no tenim prou recursos per fer possible.
Potser hauríem de deixar de parlar de la inclusió com d’un principi abstracte i començar a parlar-ne com d’una qüestió de recursos i de condicions de treball. Perquè el dret a ser inclòs no pot dependre de la capacitat sobrehumana d’un mestre. I tampoc podem construir una falsa inclusió en què tots els alumnes són dins de l’aula, però alguns passen el dia desconnectats, desatesos, frustrats o sense poder avançar, mentre el docent intenta arribar a tot arreu i acaba sentint que no arriba enlloc. Això no és inclusió. És bona voluntat intentant tapar una manca de recursos.
La inclusió educativa és necessària. No en tinc cap dubte. El que hem de discutir és quina inclusió volem i què estem disposats a posar-hi perquè sigui real. Perquè si volem una escola capaç d’atendre la diversitat, hem d’assumir que la diversitat també té un cost en recursos humans. És molt fàcil escriure “escola inclusiva” en una llei, en un projecte educatiu o en un document institucional.
El que és difícil és entrar en una aula a les 9 del matí, tancar la porta i fer que aquella inclusió funcioni. I és precisament allà, dins de l’aula, on hauríem de començar a mesurar si realment estem fent la tan anomenada escola inclusiva.