Quina vergonya una vegada més Santiago Abascal, aquest paràsit que no ha treballat en la seva vida i fa quaranta anys que viu de l’erari públic de la mà del PP. Aquest mercenari al servei dels grans grups capitalistes ha estat convidat per la TVE pública i li posen una butaca al programa d’audiència més alta d’aquest canal.
La tolerància social i política en què s’ha afermat el partit Vox amb el seu programa polític, ple d’objectius feixistes d’exclusió, agressió, expulsió, negació, i alteració, en temes d’emigració, igualtat, gènere, sexe, drets humans, laborals, educació, sanitat i pensions. Drets individuals i col·lectius.
Aquest paràsit feixista ha gaudit de visualització a la TVE pública, al programa de “La Revuelta”, en hora de més audiència. Ara s’obre el debat si Vox ha de gaudir del mateix dret que els altres grups polítics que concorren als processos electorals. La primera cosa és reconèixer que Vox és feixista, fet que s’ha intentat blanquejar des de la seva estrena pública. Portar Santiago Abascal a un programa d’un humorista ha estat la malaptesa més gran de la TVE pública. David Broncano va demostrar que un tema tan seriós com el feixisme no pot deixar-se a les mans d’un humorista, que va balbotejar, no va contestar, i va deixar que el feixista llancés les seves proclames destructives. Va ser un error brutal que tindrà conseqüències per al 29-N.
El Primer Món occidental va tenir l’experiència, el segle XX, de conèixer el que significa el feixisme. El nazisme alemany, el feixisme italià i el genocidi franquista a Espanya ens va portar a organitzar-nos contra ells, així van néixer els fronts antifeixistes la primera meitat del segle XX. El genocidi franquista va assassinar 150.000 espanyols, va tancar a 303 camps de concentració mig milió d’espanyols i va forçar l’exili a un milió més. El terror generat va portar a una amnèsia col·lectiva que encara perdura en tot Espanya, sobretot a l’Espanya rural. El silenci practicat en aquests noranta anys ha portat a veure adolescents entrant a classe amb la salutació “romana” i taral·larejant himnes feixistes davant dels seus professors, que han mantingut silenci en aquestes situacions.
Superada aquesta qualificació real, hem d’aprendre de les lliçons de la història, i aquesta ens condueix a entendre que el feixisme no ha de gaudir de cap escenari públic de tolerància en la democràcia representativa. Els poders públics ja haurien d’haver assegurat a la nostra Constitució la prohibició d’aquestes màquines destructives del nostre benestar anomenades feixisme.
El feixisme va prendre l’alternativa el 2019, després del triomf de la moció de censura a Mariano Rajoy. Prèviament, es van cuidar les dues cadenes privades de televisió d’Espanya (Mediaset i Atresmedia) de donar emissió en hores de màxima audiència d’aquesta opció política com a contrapartida a la força que va demostrar Podem des del 2015.
El gran capital va decidir crear una altra força que absorbís les inquietuds de la joventut que era conquistada pels “morats” amb els seus missatges contra el “règim del 78” i el bipartidisme, i que va portar milers de joves a cridar “democràcia real ja” i “no ens representen”, dues consignes que atemptaven contra els pilars que el franquisme havia dissenyat en la fallida transició cap a la pseudodemocràcia que ara patim.
Els veritables amos de la riquesa a Espanya, Florentino Pérez (ACS), Rafael del Pi (Ferrovial), Ana Botín (Banco Santander), Carlos Torres Vila (BBVA), Tomás Muniesa (CaixaBank), Cristina Álvarez (El Corte Inglés), Juan Roig Alfonso (Mercadona) i la resta de l’IBEX 35 van decidir treure el seu exèrcit feixista i van llançar Vox per acoquinar la societat civil, una vegada van escenificar el mal de “els vermells”, la resta va venir rodat. Tot un pla que també va estar acompanyat d’un treball previ des del poder judicial, criminalitzant al màxim l’esquerra, sobretot Podemos, mentre el PSOE mirava cap a un altre costat, però quan van haver de negociar el govern de coalició, els socialistes també van ser assenyalats en les campanyes d’assetjament i enderrocament.
Des d’aquest moment, l’odi s’ha apoderat de la societat civil, el veritable artífex d’aquesta campanya d’odi és Santiago Abascal, que respon a l’estratègia global del feixisme internacional. Que aquest portaveu de la més miserable política cap a les persones s’assegués a “La Revuelta” ha estat l’escàndol polític més gran a Espanya.
Entre tots la van matar i ella sola es va morir, així es troba la nostra pseudodemocràcia, i encara hi ha una gran part de l’esquerra que no se n’ha assabentat. Té collons. Ara l’opció de cara al 29-N, segons pregonen alguns, és el vot útil, mentre aquests i altres han mantingut l’esquerra més desunida que mai. L’elit culpable, en gran part de la destrucció de la unitat necessària per fer front al feixisme de Vox, s’agrupa per dalt (es van oblidar d’elegir els seus candidats amb primàries) i constitueixen un Frente Amplio, quan és un front que neix més afeblit que quan van constituir la coalició d’Unidas Podemos.
Aquesta situació és el resultat d’una “casta” que anteposa el seu interès personal al col·lectiu. Això és molt greu. A més, són el resultat d’una pèrdua de consciència marxista severa. Uns altres, de contingut nacionalista, només veuen el seu objectiu “nacional” i no s’adonen que necessiten el conjunt de la societat civil progressista perquè la seva meta pugui ser completa. I els reductes de la resta ancorats en els postulats de principis del segle XX, sense adonar-se que estem en el segle XXI, continuen qualificant els altres d’heretges del leninisme, com a justificació a no escoltar ningú que no sigui el seu manual ideològic pur i únic.
Amb una força política (Vox) que manté una perspectiva del 17-18% d’intenció de vot, mentre el PP és absorbit per Vox en propostes concretes de política nacional de caràcter regressiu, no hauria de mantenir-nos indiferents, però sembla que la intel·ligència emocional està substituint la intel·ligència racional. O trenquem amb aquesta inèrcia absurda des de l’esquerra o ho lamentarem en els pròxims decennis. Perquè els que som pensionistes ja no veurem el futur dels nostres fills i nets feliçment establert.
Hem de començar de zero, substituint la vella guàrdia encastada en el seu paper de lideratge permanent per uns representants no contaminats pels processos viscuts en aquests vuit anys de desunió. Mentre no s’obri un procés de debat públic entre tota l’esquerra, en què s’arribi a un programa de mínims basat en l’avanç social i la defensa del conquistat assegurant-ho en el marc d’un nou procés constitucional que ens porti a un canvi ferm en el marc global d’una república federal, amb uns mecanismes que permetin avançar en el marc de la democràcia participativa.
El meu escrit no intenta asentar la por en l’acció política, sinó tot el contrari, ajudar a obrir els ulls i passar a preparar-nos, perquè l’enemic de la pau sí que s’està armant, i diu que recuperaran la prestació del servei militar. Això hauria de preocupar-nos més del que ho estem ara.
El possible canvi de la inèrcia política dels EUA pels resultats electorals desfavorables per a Donald Trump i el sector més reaccionari de la societat civil no ha de portar-nos a pensar que allí canviaran les seves ànsies imperialistes.
Els EUA han entrat en recessió econòmica i això sempre els ha portat a provocar guerres en diferents parts del món per a ells tornar a generar beneficis, però això ja s’ha acabat amb la nova geopolítica mundial, encapçalada pel grup dels BRICS dirigit per la Xina i Rússia.