Dissabte passat, aquest diari informava d’un estudi internacional en què ha participat l’Institut de Salut Global de Barcelona i que no ens deixa gaire bé en el rànquing del que en diuen “disseny urbà saludable”.
De fet, ja estem acostumats al to catastrofista que solen tenir els estudis de l’ISG, sempre dedicats a fer-nos veure els riscos brutals en què vivim. I no dic que no en tinguem, de riscos, perquè la vida mateixa ja ho és, d’arriscada. Però, en termes generals, són informes que fan pensar que anem a pitjor, i només que es comparessin amb com vivíem fa deu, cinquanta o cent anys, en canvi, es veuria que hem anat millorant a passes de gegant. Com m’agradaria que hi hagués una organització, també pagada amb diner públic, dedicada a mostrar com de bé progressem!
Cal advertir que aquest informe, com tants d’altres, estableix un rànquing fet a partir de criteris arbitraris. Ja no parlem de si les fonts oficials utilitzades són prou de fiar, o de si les metodologies per obtenir les dades són comparables entre els països i ciutats tan diferents. Per cert, també cal dir-ho, està fet amb dades del 2018, de fa set anys! Però és obvi –tots els rànquings funcionen de la mateixa manera– que la ponderació que es dona a cada variable és arbitrària. Quin pes es dona al valor del nombre d’usuaris que tenen parades de bus a menys de 300 metres al costat del valor donat a la densitat d’habitatges, a l’alçada mitjana dels edificis o a l’accés als espais verds? No dic que el criteri no es pugui raonar, però en comparar coses tan diferents, és clar que les proporcions són ben discutibles.
Una altra qüestió que els rànquings com aquest no poden tenir en compte són les particularitats històriques i econòmiques de cada ciutat. Per dir-ho així, acaben comparant pomes i peres. No és només una qüestió de quants habitants hi ha ara, sinó de les lògiques demogràfiques viscudes. O del tipus d’indústria i serveis que les ha fet créixer. O de qüestions orogràfiques que, per exemple, poden condicionar els nivells de contaminació. Per què 35,45 habitatges per hectàrea ha de ser un nivell “òptim” per a tothom, com diuen, i estar per sota d’aquesta xifra ens ha de restar salubritat? Ja veig que si mai inclouen Matadepera en el rànquing, la densitat d’habitatges per hectàrea els convertirà en un dels municipis catalans de disseny més insalubre!
No sé quin ús s’acaba donant a aquest tipus de rànquings, més enllà d’aconseguir notorietat mediàtica. És sabut que hi ha índexs i rànquings –com aquests que pretenen mesurar una cosa tan complexa com el risc de pobresa infantil– que només són pensats per captar l’atenció –i les donacions– regular dels mitjans en profit de la institució. Però confesso que després d’haver observat amb atenció aquest rànquing d’ara, saber que ocupem el lloc 575 d’entre les 917 ciutats triades per mesurar el “disseny urbà saludable”, no entenc què significa. Terrassa és poc saludable perquè el disseny urbà no hi ajuda? Per millorar, caldria prohibir –o ensorrar– els edificis de menys de 5 o 6 plantes per aconseguir una més bona “compacitat”? Sempre és bona la dita compacitat? Les lleres de les rieres ens han perjudicat en la mesura de la densitat habitacional? Quina explicació té que Santa Coloma de Gramenet sigui la sisena ciutat europea més ben situada de les 917? Per què una ciutat tan similar a la nostra com Sabadell ocupa el lloc 102? No grinyola molt, tot plegat?
M’he passat anys ensenyant als meus estudiants de sociologia les arbitrarietats sobre les quals es construeixen aquesta mena d’índexs i rànquings. Des del de la Felicitat Mundial, el de Qualitat Democràtica, el del Risc de Pobresa o fins i tot índexs tan reputats com els de GINI o PISA. I estudiàvem qui hi havia darrere de la seva fabricació, qui els pagava i a quins interessos ideològics o polítics responien. Per tant, no m’inquieta gens saber que Terrassa és la 575 de 917 en aquest nou Índex de Disseny Urbà Saludable. L’únic que volia advertir a qui tingués la temptació de fer-ne una lectura política, social o ambiental catastrofista, si us plau, que se l’estalviï si no vol fer el ridícul.