Ha mort Paco Solé Parellada. Un referent en la cuina catalana, amo del restaurant 7 Portes, gran catedràtic de la Universitat Politècnica de Catalunya en organització d’empreses i una persona que va tenir relació intensa amb Terrassa durant un temps.
Va ser professor a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria de Terrassa, amb tot una colla de professors de qui em parlava algunes vegades, com Pere Pagès, Francesc Astals o Pere Escorsa. El Paco m’havia explicat moltes vegades l’anècdota que des de la vella estació dels Catalans, pujava per la Fontvella i s’aturava a la pastisseria Roigé, on, sent ell molt jove guardava una certa impressió pels ulls d’una dependenta que recordo perfectament. Després continuava per una avinguda Jacquard on encara hi havia la fàbrica Sala i arribava a l’Escola Industrial. De vegades havíem passejat amb ell per Terrassa, havíem refet aquest itinerari i s’interessava pel tèxtil, per com va créixer, per com va caure, i junts gaudíem de la conversa. Paco Solé era un gran conversador. Les anècdotes li brollaven amb fluïdesa i les explicava amb gràcia.
S’entendria molt quan li explicava l’anècdota de la meva mare al restaurant 7 Portes. La mare era ordidora a cal Tusell. Feien quinieles amb un grupet d’ordidores i un dia els va tocar un 12 amb un premi que a més de ser escàs havia de ser molt repartit. Les ordidores van decidir celebrar el premi fent alguna cosa excepcional. El fet més extraordinari que es van imaginar va ser anar a fer un dinar al 7 Portes. Van menjar arròs amb llagosta i van comprar plats i cendrers que molts anys després vàrem trobar per casa. Cada cop que li explicava al Paco això de la mare i les ordidores de Terrassa s’emocionava. Però no era més que una prova del que el 7 Portes significava i significa al país. El restaurant on llavors naixia el famós Pijama, nascut de la versió local de les postres franceses Pêche Melba, que el pare del Paco va improvisar i que els cambrers com que no el sabia pronunciar en francès el van batejar com a “Pijama”. Avui el Pijama encara és a la carta del 7 Portes. Quan durant alguns anys anàvem tota la família a dinar al 7 portes per Cap d’Any, la meva mare em deia a l’orella: “Si podem començar l’any al 7 Portes és que no anem tan malament”. Ella venia d’un món en què aquests dinars eren prohibitius.
No fa gaire temps vàrem compartir taula amb el Paco al 7 Portes amb l’amic Jaume Capdevila, que a més de ser del morro fi, és empresari de moltes coses i també de restauració. Quin dinar més memorable, poder estar amb dos amics i escoltar-los. El Jaume, com jo, ha professat una gran admiració pel Paco Solé Parellada. Escoltar el Jaume els records de La Selecta, la pastisseria dels seus pares, i el Paco desgranar la seva història familiar era senzillament deliciós.
Ens ha deixat un professor de molts i un mestre d’alguns. Per a mi ha estat el meu mestre de vida, la persona que amb la seva referència plena d’humilitat, de generositat i naturalitat més m’ha marcat. Vàrem conviure professionalment a la Politècnica, allà va néixer una amistat que no morirà. El Paco era un referent en innovació i en emprenedoria en l’àmbit internacional, era un referent en el món de la cuina catalana amb aportacions extraordinàries nascudes d’un compromís inexorable. I era el meu referent, li vaig dedicar el meu últim llibre i em sento afortunat d’haver publicat un llibre junts: “27 pellizcos del management”, en què ajuntem dibuixos del Paco i aforismes meus.
Ens deixa un llegat tan potent com suau. Un llegat profund i elegant. El Paco ens va portar a les seves espatlles cap a un altre nivell, ens va fer veure coses que no hauríem vist, ens va fer riure, ens va inspirar autenticitat i bondat. Detectava les “tonteries” i les rebatia amb claredat. No es va cansar mai de ser ell mateix. Amb empatia per tothom, amb una generositat immensa, amb saviesa. El trobarem molt a faltar. Descansa en pau, amic Paco.