Som afortunats, però ens costa ser-ne conscients… En una societat cada cop més competitiva i abonada als “m’agrada”, som afortunats els que de tant en tant podem viure a la nostra pròpia pell la part pràctica de la mítica frase:
“No és la meta, sinó el camí el que ensenya qui som realment.”
Quan comença una temporada esportiva, tots els equips somien a ser ells els grans triomfadors de la temporada; molts entrenaments, molts partits, moltes hores de patiments i de certes renúncies per formar part d’un equip d’elit i lluitar per guanyar, somiant en secret de ser els guanyadors finals… Però, un cop més, la realitat ens ha demostrat que potser guanyar no només és aixecar la copa final… Evidentment que emportar-se títols és guanyar, però per a clubs de hockey com els de Terrassa, mobilitzar la nostra gent i aconseguir crear aquest brutal sentiment de pertinença és una victòria molt més gran que la que pugui sortir a qualsevol palmarès.
O els ratllats no recorden amb emoció i llàgrimes als ulls la copa que van organitzar al seu club? Les noies van fer història i els nois es van quedar a les portes, però segur que el sentiment blanc-i-blau va sortir enormement reforçat. I els vermells no recorden el seu partit de quarts a la Copa? Suposo que ho recorden i suposo que van ser moments que donaran gasolina a tot el seu club i la seva gent per segur una temporada més… Per als grocs, la Final 4 del Martí Colomer segur que ha significat molt. Evidentment que voldríem haver guanyat les dues finals que vam disputar, però us asseguro que el camí l’hem gaudit de manera brutal i molt emocional. Un camí groc-i-negre dolorós però alhora espectacular. Orgullosos del camí i de fer-lo al costat de la nostra gent, perquè la vida és això, oi?
Gaudim del camí, amics i amigues!
