Cada 31 de març es commemora el Dia Internacional de la Visibilitat Trans. I potser una de les primeres coses que cal recordar és aquesta: les persones trans no són una realitat nova.
El que és relativament nou és que, malgrat totes les resistències, cada vegada hi hagi més veus disposades a reivindicar el seu dret a existir amb dignitat. Quan una societat qüestiona la identitat d’una persona, no està opinant: està posant en risc la seva dignitat.
Per això, la visibilitat trans no s’hauria d’entendre mai com una consigna buida, ni com una moda, ni com una extravagància dels nostres temps. És, per damunt de tot, una necessitat humana. La necessitat que ningú hagi de justificar qui és per ser respectat. La necessitat que ningú visqui sota sospita per la seva manera de sentir-se, de nomenar-se o d’habitar el món. La necessitat, en definitiva, que la vida de les persones trans deixi de ser sotmesa al tribunal permanent de la mirada aliena.
Durant massa anys, el debat públic sobre les persones trans s’ha construït des de fora: des del prejudici, des del desconeixement o des d’una curiositat que sovint no és innòcua, perquè converteix la intimitat d’algú en espectacle. Però la visibilitat no és això. La visibilitat no consisteix a exposar-se perquè els altres opinin. Consisteix a deixar de viure amagant-se per poder sobreviure. Consisteix a poder anar per la vida sense la càrrega de sentir que la pròpia existència necessita una explicació constant.
Hi ha qui encara parla de la realitat trans com si fos una anomalia recent, una desviació o una amenaça. I, tanmateix, la història humana és molt més rica i molt més ampla que els esquemes rígids amb què alguns han volgut ordenar-la. Molt abans que la mirada occidental pretengués tancar la identitat en calaixos estrets, altres pobles i altres cultures ja havien entès que la condició humana desborda qualsevol motlle imposat. No es tracta d’apropiar-nos de realitats que no ens pertanyen, sinó de recordar una evidència incòmoda per a qui prefereix simplificar-ho tot: la diversitat no és una invenció moderna. El que massa sovint ha faltat no és la seva existència, sinó el respecte.
I és aquí on voldria aturar-me. Perquè jo no veig en la diversitat una amenaça. Hi veig una riquesa. La diversitat humana és meravellosa i profundament enriquidora. Ens eixampla la mirada, ens obliga a revisar certeses, ens confronta amb els nostres límits i, sobretot, ens recorda que no hi ha una sola manera legítima de ser persona.
Tinc a prop persones trans, també en l’àmbit més pròxim de la meva vida, i sé que darrere de cada trajectòria no hi ha una teoria ni una etiqueta, sinó una experiència humana sovint travessada per una gran complexitat. No totes les persones trans viuen el seu procés de la mateixa manera. No totes el nomenen igual. No totes el mostren. No totes el transiten amb els mateixos gestos, els mateixos temps ni les mateixes necessitats. I justament per això mereixen ser mirades amb més respecte i amb menys simplificacions.
A vegades, el que desconcerta algunes persones no és la realitat trans en si mateixa, sinó el fet que no sempre encaixa en la imatge que esperaven. Una veu, una expressió, una manera de parlar, de moure’s o de presentar-se poden resultar xocants per a qui continua aferrat a una idea rígida del gènere. Però aquesta incomoditat no diu res de la persona observada. El que revela, en realitat, és la pobresa de la mirada de qui només sap entendre el món a través de categories tancades.
Hi ha persones que, d’alguna manera, han hagut de viure dues vides en una mateixa vida: la que els altres havien projectat sobre elles i la que, després d’un camí íntim sovint dolorós, han aconseguit començar a habitar amb veritat. I aquest recorregut, lluny de restar, aporta. Aporta profunditat. Aporta sensibilitat. Aporta una manera d’entendre la llibertat que no s’aprèn des de la comoditat, sinó des de la necessitat vital de ser una mateixa. Qui ha hagut de reconstruir-se des de dins acostuma a saber molt sobre el preu del silenci, sobre el valor de l’autenticitat i sobre la ferida que provoca una societat que et vol corregir en lloc d’acollir-te.
Per això la visibilitat trans continua sent necessària. No perquè busqui privilegis. No perquè demani un tracte excepcional. Continua sent necessària perquè encara avui hi ha massa persones que pateixen burles, exclusió, sospita, violència o qüestionament només per existir tal com són. I perquè encara hi ha qui creu que pot discutir des de la comoditat allò que altres persones es juguen a la pell, en la salut mental, en la seguretat i en la vida.
Ens agrada repetir que vivim en una societat oberta, plural i democràtica. Però una societat no és madura perquè s’ompli la boca de grans paraules. Ho és quan sap protegir la dignitat de totes les persones, també d’aquelles que incomoden els esquemes més tradicionals. Ho és quan deixa d’exigir explicacions a qui només vol viure en pau. Ho és quan entén que la diferència no és una amenaça, sinó una oportunitat per humanitzar-nos més.
La visibilitat trans no hauria de fer por a ningú. El que ens hauria de preocupar de debò és tot allò que encara obliga tantes persones a ocultar-se, a defensar-se o a viure amb el cansament de ser qüestionades. Perquè quan una societat obliga algú a justificar constantment la seva identitat, el que està fent no és demanar claredat. El que està fent és erosionar la seva dignitat.
Perquè cap persona hauria d’haver de demanar permís per ser qui és.