Llegeixo a Diari de Terrassa que el nou candidat del PSC a les pròximes eleccions municipals, Javi García, proposa crear un “servei de canguratge gratuït per a infants de 3 a 12 anys”. Diu que conciliar ha de ser un dret i no un privilegi.
El cas és que s’acosten les municipals, i ens haurem d’acostumar als gestos i gesticulacions dels futurs candidats per tal d’obtenir la visibilització necessària per captar l’atenció de l’elector. Res de nou, ni res a dir. En aquest cas, val a dir que la proposta -i això sí que és nou- arriba amb un mecanisme de finançament, uns recursos del Pla Corresponsables del Ministeri espanyol d’Igualtat, i que no tan sols pagarien el cost sinó que encara en sobraria.
Sobre com s’aplicaria el servei tinc moltes preguntes que, potser si sabéssim com el fan funcionar a Sabadell, quedarien resoltes. Per exemple, si com es diu es tracta de resoldre imprevistos i no per a un ús diari amb continuïtat, com es podran atendre necessitats demanades d’avui per a demà? Hi hauria un grup de monitors qualificats de guàrdia, i amb quina mena de contractació i assegurances? Se sap quins perfils socials seran els més beneficiats pel servei? Fan més falta a les classes populars amb xarxes familiars i veïnals més sòlides, posem per cas, o als professionals liberals que tenen horaris de treball intempestius i van mancats de xarxes de suport pròpies? Ara, però, no m’interessa tant entrar en el funcionament de l’aplicació del servei, com en la filosofia de fons.
I és que el que més m’ha cridat l’atenció, doncs, no és el funcionament, sinó el principi en què es basa. És a dir, que “la conciliació ha de ser un dret i no un privilegi”. En primer lloc, m’escama aquesta lògica d’anar afegint més drets sense saber mai a quins deures es corresponen. Convertir la dita “conciliació” en un dret és obrir un camí perillós. D’acord que cal facilitar la conciliació familiar-escolar-laboral. Jo mateix vaig dirigir una recerca en aquest sentit. Una millor organització i una més gran flexibilitat normativa, juntament amb una alta responsabilitat cívica, és la solució. Ara bé, si és un dret, en el sentit fort, i sense saber amb quin deure es correspon, llavors passen tres coses. La primera, que la solució del “canguratge” és del tot insuficient per atendre un suposat dret com aquest. I, per tant, s’hauria d’incloure la vulneració d’aquest mateix dret en tots els altres espais que obstaculitzen la conciliació. S’haurà obert la porta a tot un seguit inesgotable de reclamacions.
La segona cosa que passa és que es fa un pas més en la intromissió de l’administració pública -és a dir, de l’Estat- a la nostra vida quotidiana. En lloc de fomentar la iniciativa cívica, se la substitueix i la deixem en mans d’uns d’hipotètics educadors públics. A més, i també és greu, s’entra en competència amb aquelles iniciatives de la societat civil que ja existeixen i fan una funció similar, o paral·lela -penso, per exemple, en els esplais o en la Fundació Educativa Terrassa-, i a les que no aniria malament, coneixent com coneixen el terreny, que se’ls passessin els 720.000 euros imaginats per fer aquesta feina.
I, en tercer lloc -digueu-me malpensat-, no voldria ser a la pell del gestor públic que haurà d’assegurar que no es cometin abusos, que haurà de certificar que es tracta d’una necessitat peremptòria, o que haurà de vetllar per la qualitat de l’assistència. I esperem que la iniciativa no acabi externalitzada en mans d’una empresa privada d’aquestes que no compleixen ni els criteris de bona contractació, ni els de prou qualitat assistencial, ni de la prioritat lingüística a favor del dret a ser atès en català, com ja passa en altres serveis municipals. Crec que cal vetllar que l’Administració no t’acabi entrant fins al menjador de casa.