En els darrers dies hem vist com es posava el focus mediàtic en els processos de regularització administrativa de persones en situació irregular que ja tenen una oportunitat laboral real.
En teoria, el nou reglament havia de suposar un pas endavant: més agilitat, més eficiència i una millor connexió entre la realitat del mercat de treball i els mecanismes administratius. Però a la pràctica, ens trobem davant d’un escenari que evidencia —una vegada més— la distància entre la norma i la seva aplicació. La immigració no és una qüestió conjuntural, ni un debat ideològic. És una realitat estructural del nostre mercat de treball i una peça clau per al nostre equilibri demogràfic i econòmic. El repte no és si hi ha immigració o no, sinó com la gestionem perquè funcioni. I gestionar bé vol dir, entre altres coses, garantir que els processos administratius estiguin alineats amb aquesta realitat.
En els darrers mesos, empreses, gestories i professionals hem fet un esforç important per adaptar-nos a la tramitació telemàtica dels expedients de regularització. Ho hem fet amb una expectativa compartida: que la digitalització no només simplificaria els tràmits, sinó que reduiria significativament els temps d’espera. Però aquesta expectativa ha quedat, en part, frustrada. El fet que l’assignació del número de la Seguretat Social —un pas imprescindible per a la contractació— no s’estigui resolent de manera digital i continuï depenent del correu postal és, avui, un dels principals colls d’ampolla del sistema. Pot semblar un detall menor. No ho és. Parlem de persones que, en molts casos, no disposen d’un domicili estable o que tenen com a referència una adreça de serveis socials municipals. Persones que poden perdre una oportunitat de feina real simplement perquè una notificació no arriba, arriba tard o no es pot gestionar adequadament. Parlem també d’empreses que necessiten incorporar professionals —en sectors on la manca de persones per treballar és una realitat— i que veuen com processos que haurien de ser àgils acaben allargant-se de manera innecessària.
Aquest desajust té conseqüències molt concretes: llocs de treball que no es cobreixen, incorporacions que es retarden, projectes que s’endarrereixen i, en definitiva, oportunitats que es perden. Cal dir-ho clarament: en aquest cas no és un problema de voluntat normativa, sinó d’execució. Perquè si acceptem —com cada cop és més evident— que la immigració també és un factor important en el nostre sistema productiu, per al relleu generacional i per a la sostenibilitat del mercat laboral, també hem d’acceptar que això només serà cert si els mecanismes funcionen. I avui, en aquest punt concret, no ho estan fent.
La solució no és complexa, però sí urgent. Cal avançar decididament cap a una gestió plenament telemàtica i interoperable de tot el procés. Cal repensar els sistemes de notificació perquè s’adaptin a la realitat de les persones. Cal reduir terminis i, sobretot, cal millorar la coordinació entre administracions. No estem parlant només d’eficiència administrativa. Estem parlant d’integració.
Perquè la millor política d’integració continua sent, avui, la incorporació al mercat de treball. I quan aquesta incorporació es bloqueja per qüestions operatives, el sistema falla en el seu conjunt. Les empreses no demanen més que poder cobrir llocs de treball amb normalitat.
Les persones no demanen més que poder treballar amb garanties. I el país no pot permetre’s desaprofitar talent ni oportunitats per disfuncions que són, en essència, solucionables. Si volem que la regularització sigui realment una eina útil, cal que funcioni de cap a peus. Perquè, al final, la diferència entre una bona política i una mala política sovint no és el que diu el paper, sinó el que passa a la pràctica.