A Terrassa, com en moltes ciutats catalanes, el debat sobre l’habitatge s’ha anat omplint d’arguments emocionals. Es diu que els petits propietaris tenen por de llogar, que la regulació espanta l’oferta, que la inseguretat jurídica fa que molts pisos quedin tancats.
És un relat que sona convincent: “Si l’oferta baixa, és perquè els propietaris tenen por de les okupacions o del marc regulatori que asfixia la iniciativa privada”. Però quan mirem les dades amb calma, el relat s’esquerda.
Segons el Cens de Població i Habitatge 2021 de l’INE, Terrassa té un 9,5% d’habitatges buits. El cens només mesura consum elèctric menor a quinze dies a l’any, no actituds ni decisions econòmiques. I quan observem el parc, veiem que bona part d’aquests pisos són antics, envellits o pendents de reformes: habitatges que, de facto, no poden entrar al mercat.
Terrassa va créixer sobretot entre els anys 1950 i 1980, en plena expansió demogràfica i industrial, i ho va fer a través d’un “boom” immobiliari intens, basat en la construcció ràpida i massiva d’habitatge per absorbir l’arribada de nova població. El resultat és que avui una part molt significativa del parc supera amb escreix els cinquanta o seixanta anys d’antiguitat. Aquest envelliment generalitzat explica per què una part del parc que el cens identifica com a buit no és, en realitat, habitatge operatiu: són pisos antics, en mal estat o pendents de reformes que no s’han fet.
A això, s’hi suma un fenomen visible a simple vista per qualsevol lector: pisos tapiats o tancats amb portes de seguretat en molts barris. No és desús accidental: són estratègies de retenció d’oferta que mantenen habitatges fora del mercat i contribueixen a tensionar els preus. En resum: una part del que el cens detecta com a “buit” no és oferta real, i una altra part és oferta bloquejada. I totes dues coses tenen conseqüències directes sobre la pressió del lloguer i la percepció de manca d’habitatge disponible.
El segon element clau és qui controla realment el mercat del lloguer. Només el 4,9% de la població rep rendes de lloguer (Ministeri de Consum, 2026; CSIC). Això ja indica que no estem davant una multitud de particulars, sinó d’una minoria molt reduïda, en bona part professionalitzada. Només el 39% del parc de lloguer és de petits propietaris amb un sol habitatge. La resta no són famílies amb un pis extra: són actors multillogaters amb una cartera que preveu dos o més habitatges de lloguer.
En aquest punt val la pena fer una pregunta molt simple al lector: quantes famílies coneixeu que tinguin més d’un habitatge llogat? No parlem d’un pis heretat, ni d’un apartament de la mare, ni d’una segona residència. Parlem de dos, tres o quatre pisos per llogar. La majoria de gent respondrà exactament el mateix: cap en molts casos.
I aquí apareix una dada decisiva: el 61% del parc de lloguer és en mans de multillogaters i societats que lloguen dos o més habitatges, amb múscul financer i capacitat real per modular preus i oferta. No són els particulars els que determinen el mercat: són aquests actors concentrats que són els que tenen el poder real i poden condicionar preus, oferta i dinàmiques del mercat.
Tot plegat ens porta a una conclusió incòmoda però ineludible. La major part d’aquest parc de lloguer concentrat en mans de multiarrendadors i societats no ha aparegut del no-res. Té un origen molt concret: la venda massiva d’habitatges procedents dels bancs rescatats amb diners públics. Després del rescat bancari —60.000 milions d’euros que mai no s’han recuperat i que van ser pagats per tota la ciutadania—, una part enorme del parc immobiliari va passar a mans de la SAREB i, posteriorment, a fons d’inversió i societats que van comprar a preu de saldo.
En altres paraules: el mercat del lloguer està condicionat per un parc d’habitatge que, en gran manera, ja havia estat pagat amb diners públics i que avui genera beneficis privats. Aquest traspàs massiu d’actius immobiliaris, finançat per tota la ciutadania, és el que explica bona part de les tensions actuals del mercat.